MALEIDES MÀQUINES

Poca estona després, pujant per la carretera de corbes que uneix Senj amb l’autopista que va direcció Rijeka o Zadar, el nostre cotxe va dir que ja estava bé, que ja n’hi havia prou de fer quilometres i de remullar-se amb aigua de mar, i es va parar mentre estàvem a avançant a un camió. Vaig trepitjar gas a fons i el cotxe no corria, no podia seguir, tan sols es veia un fum blanc i espès, i s’escoltava el clàxon del camió.
Després de llargues i denses converses amb els operadors del RACC de Barcelona i de Croàcia, vam aconseguir que una grua ens remolqués fins a Zadar on hi havia el taller adequat més proper. Era molt complicat fer entendre a l’operador que la “j” es pronuncia com la “i”, i per tant no era Senj amb jota de Juan, sinó amb “i” de Itàlia”. Van ser dues hores al costat d’un noi de mirada dolça, reia i xerrava, en croat.

Un cop a Zadar, després d’estar una hora més buscant el taller en una zona industrial vam arribar-hi. Un home de quasi dos metres amb grans espatlles i amb el cap afaitat, s’acosta al cotxe, obre el motor sense saludar. Jo el somric, ell no, i diu turbo, tot tancant el capó del motor amb una força innecessària.
La Gabrjela, l’encarregada, ens porta cap al bar que han construït dins del taller, ens convida a una piva i ens xerra una mica de tot, i del cotxe, diu que ens ha rebentat el turbo i que evidentment no podem continuar conduint. El preu de la reparació puja 2400€. De cop una afortunada trucada des de Barcelona ens diu que no em de pagar res, que la peça venia defectuosa de fàbrica i que ens la paga la marca del cotxe. El RACC el repatriarà fins a Barcelona i ens pagarà un vol per tornar el dia que vulguem. No li diem res a la Grabjela, ja que sospitem que si perd aquestes peles ens farà fora d’allà i no tenim res a fer. Cada vegada tot el que anem veient per allí és més estrany, cotxes de luxe amb gent amb mala pinta, discussions evidentment inintel·ligibles sobre nosaltres,...
Com que ja era l’hora de plegar per als treballadors del taller vam dir que l’endemà al matí vindríem a primera hora per parlar del cotxe.
El RACC ens va pagar inclús un hotel que, segons ells estaria per el centre de la ciutat, em va dir: “no us posarem pas en un polígon industrial...” Ens van posar en una mena d’hotel apartament en un polígon industrial. S’estava fent de nit i el taxi pagat pel RACC que ens havia de portar a l’hotel no apareixia, sorprenentment sense parlar amb ningú ni saber l’hotel en el que havíem de dormir, dos armaris en forma d’home amb el corresponent cap afaitat, ens van pujar en un luxós Mercedes i ens van portar a una velocitat de vertigen fins l’hotel.

En un passeig nocturn visitem el casc antic de Zadar, emmurallat, al costat del port de amb un trànsit considerable d’enormes ferris plens de cotxes i de camions. Carrers empedrats amb restaurants i botigues amb roba de marca, determinen l’ambient de les tardes i els vespres. Més tard a la nit, manades de joves de tota mena ocupen els bars i fan botellón cridant pel carrer, alguns amb estètica skin fan que baixis la mirada al seu pas.

Vam passar llarga estona conversant: com li havíem de dir l’endemà a la Gabrjela, que el cotxe s’havia de quedar allà, fins que una grua ves a saber quan vingués a buscar el cotxe?? Estàvem segurs de que quan li diguéssim, ens diria que havíem de treure el cotxe del seu taller. I així va ser, va dir que en el seu immens taller no hi tenia espai, li vam intentar fer entendre que no teníem els diners i que havia de comprendre que si ens podíem estalviar 2400€, ho faríem. No hi havia manera de fer-la entrar en raó, i vam recórrer a l’estratègia que ja teníem preparada, ja que ens en vam adonar claríssimament el dia anterior. Llogar-li un cotxe per uns dies, donar-li algun benefici perquè s’emprenyés menys i ens deixes tenir el cotxe allà. Va funcionar, però van ser més de dues hores de tensió i converses en les que la Gabrjela feia d’intèrpret entres nosaltres i el seu marit i una colla de mafiosos amb molt poques ganes de negociar res.

Més tard va tornar a somriure i a preguntar-nos més sobre les nostres vides i el nostre viatge, inclús ens va tornar convidar a prendre el que volguéssim en el bar del qual estava tan orgullosa de tenir dins el taller. Amb el que no vam caure, va ser que el que el millor que haguéssim hagut de fer era avisar al RACC, i s’enduéssin el cotxe a un altre lloc, però ja era tard, tot estava fet.


L’ impressionant Parc Nacional de Plitvice, amb llacs que vessen d’una natura que sembla no tenir límits, entre colors quasi de fantasia que fereixen als ulls de tanta bellesa, no tenim més paraules per descriure el que veiem. Estem saturats, és massa espectacle així de cop. No hi ha temps suficient per assimilar tot el que es veu, a més quasi no hi ha gent. Passegem tranquils per caminets, entre cascades i llacunes que desprenen una frescor agradable, l’aigua és plena de peixos. Si fos peix no voldria estar a cap altre lloc, no es podria aspirar a més.

ÚLTIMES SENSACIONS. MONTENEGRO I COSTA CROATA

Per una carretera secundària força estreta i mal asfaltada que puja sinuosament entre una vegetació quasi mediterrània, anem a parar a la cresta d’una serra on apareix el llac Scutari. Mitja riba pertany a Montenegro i l’altre mitja a Albània, és el llac més gran dels Balcans, i guarda una gran riquesa animal que no arribem a veure. Un densa capa d’un verdet o alga d’aigua dolça cobreix la vora bella de llac.


Per una ruta que no permet el pas de dos cotxes al mateix temps, ens fascinem davant d’un paisatge de llegenda. Illots que sembla que dansin en mig d’unes aigües que canvien de colors segons la llum de l’astre. Quan creuem algun poble sembla que el progrés s’hagi detingut, arbres i sols que radien de verdor fèrtil, en alguns moments, sembla que les branques enrevessades d’arbres centenaris amb grosses fulles, ens vulguin donar una benvinguda, i ens convidin a aturar-nos per no seguir avançat cap un costa més o menys venuda. Potser simplement ens volen abraçar i protegir de la calor del sol. És possible que la nostra presencia n’alterés l’estat.

Aquesta zona com gran part d’aquest petit país muntanyós, és de difícil i orgullós accés, gràcies a això ha conservat tradicions petites comunitats en forma de clans a les muntanyes, fins ben entrat els segle XX. Per recórrer no gaire més de 50 km. triguem no menys d’unes 4 hores, de totes maneres el temps i el cansament invertit ha estat recompensat per unes vistes de conte de fades.

Quan la carretera estreta i bucòlica desapareix, quasi sense adonar-nos-en, en internem en una moderna i novíssima autopista amb túnels i peatges. En pocs minuts arribem a la costa o comencen a aparèixer les primeres decepcions.

Una breu parada al poble de Stevi Stefan, és suficient per enfonsar la moral a qualsevol. Desconeixent el que hi podríem trobar, baixem per una urbanització fins al nivell de mar, observant un bell conjunt arquitectònic amb bells tous d’heura que recobreixen les parets exteriors de les cases. Stevi Stefan està construït a sobre del que seria una illa, si no estigués unida per una passarel·la de platja i formigó. Un cop creuada, veiem que la porta està tancada, o sigui que la coqueta península que des de dalt fotografiàvem, està tancada. És privada, la diminuta ciutat edificada al segle XIV, va ser comprada per un multimilionari, que la va convertir en un espai reservat per a hotels de luxe.


Un xic trastornats i decebuts per fets inexplicables com aquests (de fet si que ho són d’explicables), un bonica posta de sol ens obsequia com si demanés perdó per posar el món a disposició d’uns pocs.

És la segona vegada que intentem visitar el fiord de Kotor, i novament un aiguat descarrega una altra vegada sobre nostre. La nit anterior ja vam poder visitar l’antic i reconstruït casc antic de la ciutat, però una quasi opaca cortina d’aigua no ens permet veure pocs metres més enllà de les illes que es troben a pocs metres de la diminuta i bonica Perast, on destaquen cofoies amb una església del segle XII, envoltada de xipres que superen la torre del campanar.

Dos anys enrere ja havíem tingut la mateixa sensació visitant aquesta regió. Mentre s’avança sota muntanyes fosques que freguen els 2000 metres que cauen vertiginoses a un mar profund i també fosc, el cel és gris i el tons grisos de les diferents valls, no són ni massa vius ni desprenen gaire esperança. El nom del país Crna Gora (Montenegro), li escau a la perfecció. Tot resulta entre trist i corromput, entre bell i estrany, entre fosc i dramàtic. Un gos xop per la pluja camina espantat i famèlic pel marge de la carretera, mostra les costelles amb disseminades plaques on ha perdut malaltissament el pèl. Sento ganes de plorar, Montenegro.

Enfilant ruta rumb nord, les veritats es confonen. De nou tornen a aparèixer personatges de “ La extraña”, en un ambient a estones controlat sota domini germànic que suposadament sentiria Sandor Marai quan es va estar per Dubrovnik i Cavtat. Però ara ones d’espanyols i catalans que surten ansiosos dels nombrosos creuers que atraquen al port es fan notar. Nosaltres segur que tampoc ens lliurem de ser vistos des d’aquesta mateixa prisma. Ningú es pot lliurar dels tòpics que corrouen llocs com aquest, ningú és qui per dir res. Turistes, viatgers, sol i platja, gent maca, gent no tan maca, turisme cultural, gastronòmic, quina importància té tot això, qui són, que som? Ho som tot i res.

Existia cert consol al aproximar-nos a la ciutat creient que com la vegada anterior que la vam la ciutat era agost, ara estaria més buida i en tindríem una altra impressió. Però no, hi ha la mateixa marabunta de gent envaint les pizzeries i menjant gelat deliberadament pels carrers. La cua per pujar a dalt de les muralles i obtenir una fabulosa fotografia de la ciutat és la mateixa, ni el vent diabòlic que quasi atura a les persones al seu pas, impedeix que grups de gents d’arreu de “l’Europa i l’Amèrica civilitzada” hi passegi.

La temperatura cau de forma notable i el cel que segueix gris aplomat, després d’una petita treva torna deixar anar una tromba d’aigua. Des de l’habitació on ens allotgem a Cavtat, observem les muntanyes estèrils que corren paral·leles al mar al llarg de la costa croata mig tapades per una barreja de boira i núvols. La pluja segueix caient violenta, amb gotes enormes. Una pel·lícula americana de presos en croat i uns deliciosos musclos amb maduixes al vi en un restaurant del port de Cavtat, són la única cosa que ens distreu després passar hores veient caure la pluja des del balcó de l’habitació.

La carretera que corre elevada junt al mar ofereix unes vistes a vegades nostàlgiques del mediterrani, una illa rere l’altre es succeeixen formant un paisatge insòlit per als que estem acostumats a veure el mar com un desert infinit d’aigua fins l’horitzó. Tot això sumat a l’accidentat litoral les vistes semblen de conte.


Platges fabuloses a la regió de Markaska cobertes de còdols, es veuen interrompudes per horrorosos hotels en forma de quadrilàter revestits de formigó gris. Tot i així l’aigua del mar al menys està neta i transparent.

Demanant perdó als seus habitants i als seus nombrosos defensors, per segona vegada, Split ens torna a dir ben poca cosa. Al marge d’una magnífica plaça, d’uns carrers peatonals i un port de frenètica activitat, la ciutat no fa que ens hi sentim de la manera que voldriem. Caòtica i gran preferim fer-hi nit i marxar de bon matí. Menció a part reben unes boniques runes romanes de les afores de la ciutat que ara no puc recordar.

Sivenik és la nostra última para abans d’arribar a Zadar per agafar l’avió cap a Barcelona. Mig malalt no la gaudeixo, per sort ja la coneixem. Per a nosaltres, la ciutat supera de llarg a Split.
De totes maneres des de que vam abandonar Shkodër a Albània, i vam començar a recórrer la costa adriàtica, que ens estem sentint diferents. Ja pocs s’interessen on anem o d’on venim, als restaurants ens serveixen sense somriures i amb desgana.


La ruta ja està arribant a la seva fi. No em pogut arribar fins al sud d’Albània com teníem previst, però hi ha quelcom que vam oblidar per aquelles terres castigades.