MALEIDES MÀQUINES

Poca estona després, pujant per la carretera de corbes que uneix Senj amb l’autopista que va direcció Rijeka o Zadar, el nostre cotxe va dir que ja estava bé, que ja n’hi havia prou de fer quilometres i de remullar-se amb aigua de mar, i es va parar mentre estàvem a avançant a un camió. Vaig trepitjar gas a fons i el cotxe no corria, no podia seguir, tan sols es veia un fum blanc i espès, i s’escoltava el clàxon del camió.
Després de llargues i denses converses amb els operadors del RACC de Barcelona i de Croàcia, vam aconseguir que una grua ens remolqués fins a Zadar on hi havia el taller adequat més proper. Era molt complicat fer entendre a l’operador que la “j” es pronuncia com la “i”, i per tant no era Senj amb jota de Juan, sinó amb “i” de Itàlia”. Van ser dues hores al costat d’un noi de mirada dolça, reia i xerrava, en croat.

Un cop a Zadar, després d’estar una hora més buscant el taller en una zona industrial vam arribar-hi. Un home de quasi dos metres amb grans espatlles i amb el cap afaitat, s’acosta al cotxe, obre el motor sense saludar. Jo el somric, ell no, i diu turbo, tot tancant el capó del motor amb una força innecessària.
La Gabrjela, l’encarregada, ens porta cap al bar que han construït dins del taller, ens convida a una piva i ens xerra una mica de tot, i del cotxe, diu que ens ha rebentat el turbo i que evidentment no podem continuar conduint. El preu de la reparació puja 2400€. De cop una afortunada trucada des de Barcelona ens diu que no em de pagar res, que la peça venia defectuosa de fàbrica i que ens la paga la marca del cotxe. El RACC el repatriarà fins a Barcelona i ens pagarà un vol per tornar el dia que vulguem. No li diem res a la Grabjela, ja que sospitem que si perd aquestes peles ens farà fora d’allà i no tenim res a fer. Cada vegada tot el que anem veient per allí és més estrany, cotxes de luxe amb gent amb mala pinta, discussions evidentment inintel·ligibles sobre nosaltres,...
Com que ja era l’hora de plegar per als treballadors del taller vam dir que l’endemà al matí vindríem a primera hora per parlar del cotxe.
El RACC ens va pagar inclús un hotel que, segons ells estaria per el centre de la ciutat, em va dir: “no us posarem pas en un polígon industrial...” Ens van posar en una mena d’hotel apartament en un polígon industrial. S’estava fent de nit i el taxi pagat pel RACC que ens havia de portar a l’hotel no apareixia, sorprenentment sense parlar amb ningú ni saber l’hotel en el que havíem de dormir, dos armaris en forma d’home amb el corresponent cap afaitat, ens van pujar en un luxós Mercedes i ens van portar a una velocitat de vertigen fins l’hotel.

En un passeig nocturn visitem el casc antic de Zadar, emmurallat, al costat del port de amb un trànsit considerable d’enormes ferris plens de cotxes i de camions. Carrers empedrats amb restaurants i botigues amb roba de marca, determinen l’ambient de les tardes i els vespres. Més tard a la nit, manades de joves de tota mena ocupen els bars i fan botellón cridant pel carrer, alguns amb estètica skin fan que baixis la mirada al seu pas.

Vam passar llarga estona conversant: com li havíem de dir l’endemà a la Gabrjela, que el cotxe s’havia de quedar allà, fins que una grua ves a saber quan vingués a buscar el cotxe?? Estàvem segurs de que quan li diguéssim, ens diria que havíem de treure el cotxe del seu taller. I així va ser, va dir que en el seu immens taller no hi tenia espai, li vam intentar fer entendre que no teníem els diners i que havia de comprendre que si ens podíem estalviar 2400€, ho faríem. No hi havia manera de fer-la entrar en raó, i vam recórrer a l’estratègia que ja teníem preparada, ja que ens en vam adonar claríssimament el dia anterior. Llogar-li un cotxe per uns dies, donar-li algun benefici perquè s’emprenyés menys i ens deixes tenir el cotxe allà. Va funcionar, però van ser més de dues hores de tensió i converses en les que la Gabrjela feia d’intèrpret entres nosaltres i el seu marit i una colla de mafiosos amb molt poques ganes de negociar res.

Més tard va tornar a somriure i a preguntar-nos més sobre les nostres vides i el nostre viatge, inclús ens va tornar convidar a prendre el que volguéssim en el bar del qual estava tan orgullosa de tenir dins el taller. Amb el que no vam caure, va ser que el que el millor que haguéssim hagut de fer era avisar al RACC, i s’enduéssin el cotxe a un altre lloc, però ja era tard, tot estava fet.


L’ impressionant Parc Nacional de Plitvice, amb llacs que vessen d’una natura que sembla no tenir límits, entre colors quasi de fantasia que fereixen als ulls de tanta bellesa, no tenim més paraules per descriure el que veiem. Estem saturats, és massa espectacle així de cop. No hi ha temps suficient per assimilar tot el que es veu, a més quasi no hi ha gent. Passegem tranquils per caminets, entre cascades i llacunes que desprenen una frescor agradable, l’aigua és plena de peixos. Si fos peix no voldria estar a cap altre lloc, no es podria aspirar a més.