MOSTAR

Des de Zadar, agafant l’autopista que porta cap a Split, ens desviem cap a Imotski per arribar a Mostar, capital d'Hercegovina. Tot i haver-la visitat amb molta més calma en ocasions anteriors, mai havíem tingut aquesta visió de la ciutat, arribant per la carretera que serpenteja una muntanya des de l’oest. Ens adonem que estem al costat de la creu, des d’on les tropes croates bombardejaven la ribera bòsnia musulmana de la ciutat. El tamany de la ciutat ens sorprèn, doncs mai l’havíem vist des de dalt, on es diferència perfectament el centre històric, de la part nova amb edificis de caire soviètic.


Una de les primeres imatges al entrar a Mostar. Una església, un edifici destroçat, un de novíssim i un cartell impecable.

Sens dubte Bòsnia i Hercegovina, és el país al que més car va sortir la guerra, els senyals són tristíssimament
evidents.
Mostar, reconstruïda i orgullosa aixeca el cap, mirant endavant però sense voler oblidar. En més d’una paret castigada per mils de projectils, s’hi pot llegir “don’t forget”, i és que mentre en algunes cases, els seus propietaris han volgut arreglar les seves façanes per intentar oblidar fets que mai s’haurien de repetir, altres les mantenen intactes. Pels carrers on ara i circulen els cotxes amb total tranquil·litat, s’hi poden observar els impactes dels morters dibuixant formes de tristes flors, anomenades per alguns, les roses de Sarajevo.
Ens allotgem en un hotel en que l’encarregat parla un correcte castellà, ha viscut a Donosti i a Barcelona, doncs era el representant i millor amic del futbolista Kodro, el qual no sabíem que és de Mostar. L’hotel a prop del magnífic i reconstruït pont que els otomans van aixecar a segle XVI, i posteriorment van destruir bombardejos croats al 1993.

Els passejos per la riba est del turquesa Neretva són dolços i transcorren lentament, però a l’hora, en certs moments, sembla que tot sigui una mena de decorat perquè s’hi puguin estar els turistes; restaurants, cafès, mesquites, botigues de souvenirs,... Afortunadament la ciutat és molt més que això.


A l’atra banda del riu molts restarurants esperen escalonats en la pendent, a què els autocars plens de turistes n’ocupin les taules.

Els carrers que envolten el barri amb les boniques casetes de colors Hansel i Gretel, semblen pertànyer a una ciutat diferent, hi ha moltes construccions en runes, on la pobresa es fa palpable. L’edifici de l’antiga televisió de Mostar està pràcticament destrossat, al costat impecables sucursals bancàries contrasten greument.


No es pot entendre una guerra, ni tampoc les accions de les armes, però el que encara es pot entendre menys són els incontables impactes de bales que hi ha a molts edificis civils i no civils. No puc comprendre l’odi que hi pot haver dins d’algú per que pugui arribar a descarregar tal quantitat de munició sobre qualsevol cosa o sobre algú.


A la nit quan tornem a l’hotel, el simpàtic encarregat ens rep amb una mena de bogeria i ens diu que el seguim tot corrent. El motiu és que al restaurant de l’hotel hi han uns militars espanyols que hi estan sopant. Immediatament ens fan un lloc a la taula i ens conviden a prendre un deliciós licor de nous. Són dos simpàtics militars veterans i una parella de bòsnis, que treballen per les tropes espanyoles. Ella és bòsnia musulmana, ell bosni croat, però s’entén a la perfecció, els dos son encantadors. Ell, en Dragan, contesta a tot el que li preguntem, en canvi ella vol oblidar la guerra, no en vol parlar, i molt aviat desapareix l’impressió que en primer moment tenim sobre en Dragan. Sembla un dur caça recompenses, però és un tros de pa. Mentre conversem amb tots ells estesa i relaxadament sobre la reconstrucció de Mostar i d’altres missions a les que anteriorment han estat destinats, els militars s’aixequen i diuen que si no arriben abans d’hora a la base, rebran un càstig. No sabem què, però realment els homes tenen pressa. En Dragan ens cita a la recepció de l’hotel al matí següent per ensenyar-nos la base militar en la que treballa.

A l’hora en punt que a la nit abans vam acordar, en Dragan ens està esperant somrient. A tota velocitat amb un potent Audi A6, ens porta fins a l’entrada de la base, ubicada a l’aeroport de la ciutat i aconsegueix dos targetes de visita, intercanviant unes paraules en àrab amb els vigilants de la base, membres de les tropes marroquines. Es defensa prou bé en àrab, i és que ha viscut a Iraq, treballant amb les tropes. Un cop dins, ens diu que podem fer les fotos que vulguem però que els marroquins no ens vegin, quan menys gent ens vegi la càmera millor.
Molts bòsnis estan treballant dins la base, i tots ells parlen castellà, sembla que han fet forts lligams amb els espanyols que l’habiten. Ara veuen el futur amb incertesa, doncs queda poc més d’un mes pel desmantellament i la retirada espanyola. Fa més de deu anys que hi treballen, no saben que és el que els espera, els soldats també senten tristesa per abandonar aquesta terra, diuen que hi han fet arrels.

Per primera vegada hem vist una base militar per dins, i ens ha sorprès la humanitat amb la parlaven alguns soldats, en concret els veterans de la nit anterior.

La Nàdia amb el pase de visita!!

Aquestes són les banderes dels països que estaven a la base de Mostar. L’alemanya i l’espanyola que estan baixes, havien tingut víctimes el dia anterior, uns soldats alemanys havien mort a Afganistan en una emboscada i dos soldats espanyols en un accident de cotxe a Kosovo.

Ja sortint de la base, en Dragan ens dona consells de com i per on entrar a Kosovo, i de com evitar pagar els 50 € de assegurança per automòbil, doncs allà cap companyia cobreix cap sinistre.