KOSOVO, KOSOVA

Amb un xic d’incertesa i conscients de que era un moment crucial pel futur del que potser en pocs mesos seria un nou país, vam entrar a Kosova per Zubin Potok.
Ara mateix controlat per les KFOR, i administrat per la ONU en el que curiosament tots els pagaments s’efectuen amb euros. Potser és per a facilitar la vida als milers de cooperants i de forces militars, o bé per l’interès que té l’Europa “occidental” a la zona, clarament geoestratègics, o ja sigui perquè manca de moneda pròpia i es nega a acceptar la sèrbia.
Amb una extensió més o menys com la de la província de Múrcia, a Kosovo i conviuen diferents ètnies no sense problemes. Un 90% de població albanesa, un 3% de Sèrbia i un 7% restant en la s’inclouen bosniacs, turcs, roms, gitanos eslaus,…..una gran riquesa que no hauria de ser un problema, però que s’arrossega des dels temps del Sultà.

A la frontera dos militars, un de nacionalitat bosniana i un altre de kenyana, ens van mirar superficialment l’equipatge del maleter. Els hi vam dir que tan sols volíem creuar Kosovo per arribar a Macedònia més ràpid, que no hi faríem nit, per tant creiem que no era necessari cobrar-nos els 50€ d’assegurança pel cotxe. Somrient el militar kenyà va assentir amb el cap i el bosnià ens digué, que si ens demanaven la carta diguéssim que la taquilla de la frontera per la que hem entrat estava tancada.

En tot el país, els noms de les ciutats estan escrits en albanès i en serbi.

En els pocs menys de 50 quilòmetres que separen la frontera amb la ciutat de Kosova Mitrovica, els controls de l’exèrcit kosovar ens va parar set vegades. Cada vegada ens examinaven els passaports i xafardejaven els segells que hi teníem. En revisaven els llums i els papers del cotxe. Un far estava fos i en una ocasió un policia que es va posar menys agradable que els anteriors, replicava sobre l’estat del far, nosaltres posaven cara d’impotència i de que vols que et digui! it’s rent car...i ell respongué: this is not my problem, this is your problem!!
Al final tot va quedar en un no res.

La ciutat de Mitrovica, és la única ciutat dividida del món.
Partida per un riu i unida per el famós pont on ni els albanesos creuen a la zona sèrbia ni a l’inrevés.
Mitrovica és un dels majors polvorins de la zona, diuen que si la pau funciona aquí funciona a tot Kosovo. En aquesta ciutat és on es troba la major concentració de serbis de tot el país, ètnia que ara pateix una forta discriminació a la zona.
En tot el país el nom de les ciutats està escrit ens albanès i en serbi.

vista aèria de Kosova Mitrovica


Superat l’intens tràfic de Pristina, direcció a Prizren, ens internem a l’immensa esplanada de Kosovo, on l’exèrcit otomà del sultà Murad va aniquilar a la coalició cristiana integrada per serbis, albanesos i romanesos. Això va ser al juny l’any 1389, i aquesta segueix sent una de les fractures més delicades de la història dels Balcans, i en conseqüència a la resta del continent europeu.

Tal batalla és descrita en la genial recreació “Tres cantos fúnebres por Kosovo” d’Ismaíl Kadaré, lectura imprescindible per qui vulgui conèixer una mica més a fons els fets que avui en dia encara s’arrosseguen lamentablement.

“... Gjorg atrapaba briznas de conversaciones en torno a él. Yo creo que ya debemos de haber salido de Albania. Llevamos muchos dias caminando. Eso mismo digo yo. Esta tierra que nos rodea no es Servia. ¿cómo dices, cómo dices? Digo que no es Servia. ¿no es Servia o no és Albania? Bueno, cómo quieres que te lo explique, hermano, unos la consideran Servia y otros Albania. Dios sabe cual es la verdad. Y aquella llanura maldita donde estuvimos a punto de dejar-nos la piel, el campo de los Mirlos, según lo llaman, ¿a quién pertenece? Amigo, precisamente allí empezó la disputa hace ya cien años, o tal vez doscientos...”

“Entretanto, cada cual en su propia lengua, también los rapsodas habían comenzado a componer sus cantos. Éstos se asemejaban a los de los más lejanos tiempos, incluso las palabras que utilizaban eran casi las mismas. Los viejos servios cantaban: ¡ Oh, ya los albaneses empuñan sus armas contra nosotros!, y de igual modo advertían los aedos albaneses: ¡Hombres alzaos, la hora es que emprenden el ataque los eslavos!
¿Estais locos o que es lo que hacéis?, protestaba la gente. El turco está a punto de echársenos encima y vosotros contiúais con la cantinela de siempre: que si el servio, que si ataca el albanés...”

“...siempre es el último en llegar el que provoca el conflicto, y en esa época en la que los servios llegaron del norte, los albaneses ya estaban allí, en Kosovo; pero ahora todo aquello parecia carente de sentido.
Como si adivinara sus pensamientos, Vladan le dirigió una mirada de desconsuelo.
-Esta desgracia, hermano, la hemos sembrado nosotros mismos. Nos hemos estado degollando durante años y años por Kosovo y ahora son otros los que se lo quedan.”

“La lanza bàrbara había señalado siempre, a modo de poste inicador, las fronteras del continente, però fue rápidamente olvidada, como la pesadilla que se desvanece con la llegada del alba. Así es como todos habían olvidado a Atila y a Gengis Khan, de igual modo que acabarían borrando quizás un día a los otomanos de su memoria.”

El mateix cant es repeteix contínuament en la història.

“Alzaos, servios, los albaneses no arrebatan Kosovo, y los adeos albaneses salmodiar: Levantaos, albaneses, Kosovo se lo queda el eslavo.
Así son las cosas en este mundo, se decia que había sentenciado uno de los príncipes, la sangre no discurre de la misma manera en la vida y en los cantos y nunca podrá saberse cuál es su verdadero cauce.”

En l’esplanada, aturats per l’accident d’un camió, contemplem com una llum de tons diversos amen aça tempesta. Milers d’ocells i corbs volen en totes direccions, també alguns corbs dibuixen arcs sobre la carretera repleta de benzineres d’infinites companyies, que sens dubte han de ser pel blanqueig de diners.
Grans toyotas 4X4 amb vidres foscos de la ONU, que estona abans ens han avançat amb certa violència, estan ara aparcats en els pàrkings d’hotels de cinc estrelles, que hi ha disseminats als marges de la carretera.

“Alá!, hace más de seiscientos años que estoy aquí, un monarca solitario (Murad I), en medio de la inmensidad cristiana. En ocasiones, en las horas más crueles, me ronda la sospecha de que mi sangre sea el origen de todos estos horrores. Ya se que es una idea insensata, no obstante, desde la no-vida donde me hallo, Señor, te lo ruego, concedeme por fin el olvido. Haz que retiren mi sangre de esta planicie helada. Y que no ser contenten con llevarse la vasija de plomo, sino que excaven toda la tierra en el lugar en el que estuvo emplazada mi tienda, allí donde la tierra se impregnó por primera vez con esa sangre. Sí, Dios mío, haz que arranquen todo el barro en derredor, porque bastan unas gotas de sangre para contener en su interior toda la memoria del mundo.”

PRIZREN, ESGLÉSIES, MESQUITES I NITS DE TERROR

Lamentant no haver tingut temps per visitar Decani i Pecs, arribem a Prizren, la ciutat més bonica de Kosovo.
Cansats i sorpresos pels minarets i la cúpula de la mesquita Sinan-Pacha, carrers només per a vianants i les cases escalonades a la muntanya amb algunes d’elles cremades, aparquem sobre de l’acera i seiem a prendre un te en una terrassa per contemplar l’ambient de la tarda.

Les cases que es veuen amb senyals d’haver estat incendiades, són fruit d’uns aldarulls succeïts al març del 2004, quan uns soldats serbis perseguien un nen albanès que posteriorment es va ofegar al riu. A causa d’això, els albanesos van començar a prendre foc a les cases on vivien el serbis, deixant aquestes senyals.



A l’altra banda del riu, veiem una grua que s’està enduent un cotxe i riem pensant que podria ser el nostre. Ens aixequem i era el nostre! Correm cap allí, ja estaven enganxant les rodes davanteres per poder-lo remolcar, i nosaltres que per favor no ho fessin,...
Encara es pot dir que vam estar de sort amb els policies. Després d’estar regatejant per baixar el preu de 70€ , i estar rebent els cops del policia amb el revés de la mà contra el meu pit, ens va deixar la multa per 30€, que segons deia era per pagar el desplaçament de la grua. Ho vaig trobar acceptable. La Nàdia li va tirar els diners al capó del cotxe insultant-lo en català.

Quan vam trobar l’únic hotel obert que vam veure pel centre de la ciutat, ens vam adonar que el preu per una habitació amb sang al matalàs, coixins plens de pels, cortines de consulta de metge d’anys 70, amb un bany i una aixeta que no deixava de gotejar, porqueria per tot arreu, amb passadissos foscos de pel·lícula de terror i nosaltres com a únics hostes, se’ns havia multiplicat per culpa de la multa. Na Nàdia es desperta amb un sobresalt, doncs quan ja clarejava una successió de forts sorolls que cada cop eren més propers, com si estiguessin obrint a cops totes les portes de l’immens passadís, de fet les estaven obrint no sabem qui ni perquè, s’anaven acostant. Afortunadament la nostra va passar de llarg i els cops van continuar.


Els passejos per la ciutat resulten tranquils i agradables, encara que amb soldats alemanys armats amb metralladores grandioses, caminen pel carrer com de passeig. Al costat, provocatives adolescents amb faldilla curta de quadres i corbata sobre camisa blanca, coquetegen envoltades de jovenets que toquen frenètics la darbuka. Al costat, una església envoltada d’espines per tal d’evitar possible atacs, et recorden on et llevaràs demà.

Quan entrem a la mesquita Sinan-Pascha, un noi de menys de 30 anys ens comença a parlar i ens pregunta d’on som. És l’imam de la mesquita tot i que vesteixi un xandall addidas. Té certes dificultats per comunicar-se en anglès, i en àrab ens afirma que la ciutat és de majoria albanesa i ens dona dades sobre del seu país un pel inflades, tal com que la població albanesa a Kosovo és del 99% .



Prop de la mesquita sopem en un restaurant on els cambrers i cuiners desborden amabilitat, tots són nois joves i ens tracten més com a convidats que com a clients. Ens preparen uns dels millors macarrons que hem menjat mai, tot amb un tracte amabilíssim. Quan ens porten la pasta, el que sembla l’encarregat, comença a bronquejar a un dels cambres perquè no ens havia portat el formatge ratllat, tot i que no l’havíem demanat.
Prenem te després de sopar, mirem al voltant i ens sap greu al veure que som els seus únics clients, ens diuen que aquí hi arriben pocs estrangers que no sigui tropes o cooperants. Quan ens porten el compte, no ens podem creure que hàgim menjat tan bé per tan pocs calers.


Abandonant Prizren, una vegada passada la base militar alemanya, la carretera de s’interna en un congost estret entre parets de roca i arbres, passem bona part del trajecte envoltat de jeeps militars.

Quan finalitza el congost la carretera puja vertiginosament muntanya amunt, sempre envoltats d’un paisatge esplèndidament verd amb clarianes i prats al fons de la vall. Als cims de les muntanyes encara es podem veure les restes de les últimes neus de l’any. Quan més es puja més increïbles són les vistes.



En la cara de la muntanya que dona a Prizren, no hi trobem cap poble, només un bar al superar el port, i algun campament de gitanos. En canvi, en la cara que fa el suau descens cap a la frontera macedònia, està ple de poblets amb molta vida, nens i nenes que van a l’escola acompanyats de dones primes vestides de negre amb mocadors al cap també negres.
Tenim la falsa sensació de què en aquesta zona la vida és més tranquil·la i segura, com en un altre ritme que la resta d’aquest futur país. Mentre veiem passar a grups de joves que caminen per el marge de la carretera. Ells són el futur de Kosovo.

El pas fronterer és àgil, ens fan obrir el maleter, ens pregunten que portem a les bosses i si veníem per feina. Al dir que tan sols hi veníem per plaer, amb un somriure ens tornen el passaport i deixem enrere un pastor alemany que jeia mort a l’asfalt en mig de les dues fronteres sense que ningú l’apartés d’allà.