MACEDÒNIA, LA PÀTRIA D'ALEXANDRE EL GRAN. SKOPJE

Skopje ens dona la benvinguda amb un cel gris i una pluja torrencial entre amples avingudes, sempre presidides per una enorme creu que hi ha en una de les muntanyes a tocar, que es pot visualitzar des de quasi qualsevol punt de la ciutat.


L’any 1963, un terratrèmol la va devastar amb gran part de les seves construccions històriques. Aquest fet fa que gran part de la ciutat resulti força nova , però interessant. Edificis blancs i edificacions cúbiques amb una certa personalitat, amb habitacions que sobresurten de l’estructura de l’edifici. L’arquitectura de la ciutat nova tot i que té cert aire soviètic, dista força de les ciutats anteriorment visitades, on l’empremta socialista no es fa tan patent, com per exemple Pristina o les afores de Sarajevo, si més no ho fa amb un altre estil.




Novíssimes construccions revestides amb miralls de centrals bancàries, junt a aberrants i depriments centres comercials, contrasten paret amb paret amb les antigues i demacrades plantes baixes del barri més bonic de Skopje.


El contrast es fa també palpable en els nombrosos pubs i restaurants fashions que es troben al llarg de la ciutat nova, i en la gent que s’acostuma a identificar quan un és musulmà, o ortodox macedoni.



El barri turc, al centre de la ciutat, és potser la part de la ciutat que té més interès tan arquitectònic com cultural. L’espai queda recollit, amb casetes d’una sola planta i carrers empedrats plens de botiguetes, restaurants i cases baixes, algunes d’elles bastant deteriorades, tot dominat per la mesquita Mustapaha Pascha.



En un antic hammam ara convertit en una sala d’art, visitem una magnífica exposició sobre la mort, on artistes macedonis i holandesos exposen les seves pintures, escultures i instal·lacions. La llum del sol es filtra per les obertures típiques de les cúpules dels banys turcs i dona a al l’espai una increïble sensació de misteri i calidesa. Xerrem una estona amb el comissari de l’exposició, que ens regala el catàleg, aquí comença a fer-se palpable l’amabilitat dels macedonis.

Els restaurants són de caire totalment turc, el menjar està exposat a les vitrines, els aliments que no tenen res a veure amb la cuina balcànica.

Un pintoresc mercat a un extrem del barri turc, envoltat de trànsit ca
òtic i enormes basals amb fang, ens sorprèn amablement. Venedors que alcen la veu en llengua indesxifrable, ens conviden a tastar deliciosa fruita. Venedors de te i espècies, apilen enormes quantitats dels seus productes en piràmides perfectes, i com no podria faltar en un bazar d’aquestes característiques, venedors dels objectes més inesperats, com antenes de televisió, broques de segona mà, roba, estris de cuina de dubtosa procedència,...


A Skopje resideix el major campament de gitanos de tot Europa, que junt amb el Roma-Quarter Shutka, habitat per gitanos que van marxar exiliats de Kosovo, formen un dels països amb l’índex de gitanos més alt del món, ja que molts també habiten en les ciutats de majoria albanesa de Gostivar i Tetovo.



Una curiositat sobre aquestes ciutats: el MAE (que si hem de fer-li cas, no podríem ni sortir de casa), desconsella totalment transitar per la carretera que passa per aquestes dues ciutats per la possibilitat d’assalts en plena ruta per part de la població d’origen albanès. Res més lluny de la realitat, la carretera transcorre tranquil·la, amb la única peculiaritat que al llarg d’aquesta, es troben venedors de maduixes i altres fruits silvestres, i conductors aturats en ple carril et poden donar un ensurt.
L’anàrquica manera de conduir dels macedonis i la personal interpretació del codi de circulació, és potser l’únic perill en què es pot trobar el viatger sobre el terreny.

OHRID. COLORS MISTERIOSOS

Ohrid és una ciutat encantadora, encarada a la riba del llac homònim, el més profund dels Balcans, i envoltada d’altes muntanyes recobertes de boscos. Alberga una rica col·lecció de frescos bizantins de tota l’ex iugoslàvia. Carrers estrets i empedrats, alguns d’ells coberts, recullen una petita ciutat de cases baixes i simples construïdes al llarg del segle XIX, i cuidada amb una pulcritud no gaire usual a la zona. Edificada part d’ella dalt d’un turonet, i antigament fortificada, cada vegada que es gira el cap pendent avall, es veuen els colors misteriosos del llac.

En una ocasió sopem una deliciosa truita de riu amb una exquisita salsa de bolets, que segons diuen, té un gust diferent a les altres truites de la resta del món. Gran quantitat de restaurant i discoteques ocupen una bona part de la riba del llac. La música a tot volum distorsiona una mica l’ideal de la ciutat, sobretot quan sortim a prendre la fresca a la terrassa de la casa on ens allotgem. Hi viu una encantadora família, que ens diu que disposem del que vulguem de la casa, la cuina la terrassa des d’on es pot tocar l’aigua del llac, la sala d’estar,...i tot per només 20€.
Es nota que la ciutat està preparada per rebre turisme, pràcticament de tot tipus, però la majoria són macedonis, i també hi han alguns búlgars.
Envoltem el llac en direcció sud, i quasi a la frontera albanesa, ens desviem per veure el fabulós monestir de Sant Neum.

La mala sort que ens envolta en relació als cotxes, es fa patent només en arribar al monestir. La finestra del costat del conductor s’espatlla quan la teníem baixada del tot.
Visitem el monestir no sense pressa, ja que em deixat el cotxe obert, però l’arquitectura i la ubicació d’aquests ens fascinen. El cant d’uns dels galls d’indi que hi ha dalt del taulat ens fa somiar amb una mica més de llibertat, malgrat la gran quantitat de gent que hi ha. Un rierol d’aigua transparent en el que neden truites indecises de diversos tamanys, drena entre abundant vegetació, les seves aigües pures fins al mar del país d’Alexandre el Gran.

Tot i que quan marxem de casa feia un dia esplèndid, al acostar-nos al cotxe veiem que una tempesta està descarregant a l’altra punta del llac. S’està acostant cap a nosaltres, i no tardem en ser-hi a sota. Unes enormes gotes primaverals comencen a caure amb força, ens fa conduir a menys de 30 km/h amb el paraigües en una mà i l’altre al volant, l’escena és ridícula i fins que no trobem un arbre per aturar-nos, som la gràcia i la distracció de la gent que i els cotxes que ens avancen.
Afortunadament la tempesta és cosa de minuts i arribant de nou a Ohrid. Com un miratge, en un desviament, apareix un taller Reanult, que és la marca del cotxe que conduïm. Ja estaven tancant, però per sort ens atenen. Cap dels mecànics sobrepassa els 25 anys, un d’ells que parla anglès, després de desmuntar tota la porta, ens diu que la peça l’han de portar de Skopje però que trigarà al menys 3 dies. Ens dona l’opció de pujar la finestreta i deixar-la bloquejada, és l’unica manera de poder seguir. Al pagar, ens diu que li donem el que vulguem, ja que no ens vol cobrar. Li paguem un preu simbòlic. Fem un passeig per un camins que s’internen en una muntanya entre cases amb horts en un ambient tremendament rural i gents dolces.

Ens sentim molt afortunats ja que la resta de la tarda la passem mirant per la finestra de l’habitació veient com una espessa cortina d’aigua descendeix d’un cel gris. Què hagués passat amb el cotxe si no ens l’haguessin arreglat?!

Quan els núvols ens donen treva, una passejada ens regala un dels millors paisatges de tot el viatge. El sol s’està ponent darrera els nuvolots grisos i les muntanyes de darrera la riba d’Albània, deixant una llum especial. Els colors del llac esdevenen irreals, una mena de tons com de plom de conte de fades sobre una aigua totalment plana com un mirall imnòtic. Una calma només alterada per alguns vaixells de pescadors, que amb fanals que duen a bord, ens fan somiar amb el misteri albanès que es comença a deduir quan a l’altra banda del llac s’encenen les primeres llums que donaran pas a la nit. Asseguts al moll del port escoltant el constant i descompassat cant de les granotes d’Ohrid, sentim que només per moments així ja val pena haver arribat fins aquí.



Per si no era suficient quan ens llevem, el para-xocs del cotxe, es deixa anar d’un costat. La mestressa de la casa ens fa passar al seu garatge ple d’eines perquè en disposem les que necessitem. Penosament estirat al terra sense gaire èxit en la reparació, un home s’acostà oferint desinteressadament el seu ajut. Xerrant i xerrant aparcats al peu del magnífic monestir al centre de la ciutat, l’amable senyor que havia viatjat per forces parts del món, amb un correcte anglès, comenta que ja li agradaria visitar Espanya, el que passa és que diu que és massa perillós, i nosaltres, perillós?, i ell que si que amb ETA,...no aconseguim fer-li canviar d’opinió. Segons comenta, els musulmans són la causa de tots els problemes que hi ha als Balcans.