ÚLTIMES SENSACIONS. MONTENEGRO I COSTA CROATA

Per una carretera secundària força estreta i mal asfaltada que puja sinuosament entre una vegetació quasi mediterrània, anem a parar a la cresta d’una serra on apareix el llac Scutari. Mitja riba pertany a Montenegro i l’altre mitja a Albània, és el llac més gran dels Balcans, i guarda una gran riquesa animal que no arribem a veure. Un densa capa d’un verdet o alga d’aigua dolça cobreix la vora bella de llac.


Per una ruta que no permet el pas de dos cotxes al mateix temps, ens fascinem davant d’un paisatge de llegenda. Illots que sembla que dansin en mig d’unes aigües que canvien de colors segons la llum de l’astre. Quan creuem algun poble sembla que el progrés s’hagi detingut, arbres i sols que radien de verdor fèrtil, en alguns moments, sembla que les branques enrevessades d’arbres centenaris amb grosses fulles, ens vulguin donar una benvinguda, i ens convidin a aturar-nos per no seguir avançat cap un costa més o menys venuda. Potser simplement ens volen abraçar i protegir de la calor del sol. És possible que la nostra presencia n’alterés l’estat.

Aquesta zona com gran part d’aquest petit país muntanyós, és de difícil i orgullós accés, gràcies a això ha conservat tradicions petites comunitats en forma de clans a les muntanyes, fins ben entrat els segle XX. Per recórrer no gaire més de 50 km. triguem no menys d’unes 4 hores, de totes maneres el temps i el cansament invertit ha estat recompensat per unes vistes de conte de fades.

Quan la carretera estreta i bucòlica desapareix, quasi sense adonar-nos-en, en internem en una moderna i novíssima autopista amb túnels i peatges. En pocs minuts arribem a la costa o comencen a aparèixer les primeres decepcions.

Una breu parada al poble de Stevi Stefan, és suficient per enfonsar la moral a qualsevol. Desconeixent el que hi podríem trobar, baixem per una urbanització fins al nivell de mar, observant un bell conjunt arquitectònic amb bells tous d’heura que recobreixen les parets exteriors de les cases. Stevi Stefan està construït a sobre del que seria una illa, si no estigués unida per una passarel·la de platja i formigó. Un cop creuada, veiem que la porta està tancada, o sigui que la coqueta península que des de dalt fotografiàvem, està tancada. És privada, la diminuta ciutat edificada al segle XIV, va ser comprada per un multimilionari, que la va convertir en un espai reservat per a hotels de luxe.


Un xic trastornats i decebuts per fets inexplicables com aquests (de fet si que ho són d’explicables), un bonica posta de sol ens obsequia com si demanés perdó per posar el món a disposició d’uns pocs.

És la segona vegada que intentem visitar el fiord de Kotor, i novament un aiguat descarrega una altra vegada sobre nostre. La nit anterior ja vam poder visitar l’antic i reconstruït casc antic de la ciutat, però una quasi opaca cortina d’aigua no ens permet veure pocs metres més enllà de les illes que es troben a pocs metres de la diminuta i bonica Perast, on destaquen cofoies amb una església del segle XII, envoltada de xipres que superen la torre del campanar.

Dos anys enrere ja havíem tingut la mateixa sensació visitant aquesta regió. Mentre s’avança sota muntanyes fosques que freguen els 2000 metres que cauen vertiginoses a un mar profund i també fosc, el cel és gris i el tons grisos de les diferents valls, no són ni massa vius ni desprenen gaire esperança. El nom del país Crna Gora (Montenegro), li escau a la perfecció. Tot resulta entre trist i corromput, entre bell i estrany, entre fosc i dramàtic. Un gos xop per la pluja camina espantat i famèlic pel marge de la carretera, mostra les costelles amb disseminades plaques on ha perdut malaltissament el pèl. Sento ganes de plorar, Montenegro.

Enfilant ruta rumb nord, les veritats es confonen. De nou tornen a aparèixer personatges de “ La extraña”, en un ambient a estones controlat sota domini germànic que suposadament sentiria Sandor Marai quan es va estar per Dubrovnik i Cavtat. Però ara ones d’espanyols i catalans que surten ansiosos dels nombrosos creuers que atraquen al port es fan notar. Nosaltres segur que tampoc ens lliurem de ser vistos des d’aquesta mateixa prisma. Ningú es pot lliurar dels tòpics que corrouen llocs com aquest, ningú és qui per dir res. Turistes, viatgers, sol i platja, gent maca, gent no tan maca, turisme cultural, gastronòmic, quina importància té tot això, qui són, que som? Ho som tot i res.

Existia cert consol al aproximar-nos a la ciutat creient que com la vegada anterior que la vam la ciutat era agost, ara estaria més buida i en tindríem una altra impressió. Però no, hi ha la mateixa marabunta de gent envaint les pizzeries i menjant gelat deliberadament pels carrers. La cua per pujar a dalt de les muralles i obtenir una fabulosa fotografia de la ciutat és la mateixa, ni el vent diabòlic que quasi atura a les persones al seu pas, impedeix que grups de gents d’arreu de “l’Europa i l’Amèrica civilitzada” hi passegi.

La temperatura cau de forma notable i el cel que segueix gris aplomat, després d’una petita treva torna deixar anar una tromba d’aigua. Des de l’habitació on ens allotgem a Cavtat, observem les muntanyes estèrils que corren paral·leles al mar al llarg de la costa croata mig tapades per una barreja de boira i núvols. La pluja segueix caient violenta, amb gotes enormes. Una pel·lícula americana de presos en croat i uns deliciosos musclos amb maduixes al vi en un restaurant del port de Cavtat, són la única cosa que ens distreu després passar hores veient caure la pluja des del balcó de l’habitació.

La carretera que corre elevada junt al mar ofereix unes vistes a vegades nostàlgiques del mediterrani, una illa rere l’altre es succeeixen formant un paisatge insòlit per als que estem acostumats a veure el mar com un desert infinit d’aigua fins l’horitzó. Tot això sumat a l’accidentat litoral les vistes semblen de conte.


Platges fabuloses a la regió de Markaska cobertes de còdols, es veuen interrompudes per horrorosos hotels en forma de quadrilàter revestits de formigó gris. Tot i així l’aigua del mar al menys està neta i transparent.

Demanant perdó als seus habitants i als seus nombrosos defensors, per segona vegada, Split ens torna a dir ben poca cosa. Al marge d’una magnífica plaça, d’uns carrers peatonals i un port de frenètica activitat, la ciutat no fa que ens hi sentim de la manera que voldriem. Caòtica i gran preferim fer-hi nit i marxar de bon matí. Menció a part reben unes boniques runes romanes de les afores de la ciutat que ara no puc recordar.

Sivenik és la nostra última para abans d’arribar a Zadar per agafar l’avió cap a Barcelona. Mig malalt no la gaudeixo, per sort ja la coneixem. Per a nosaltres, la ciutat supera de llarg a Split.
De totes maneres des de que vam abandonar Shkodër a Albània, i vam començar a recórrer la costa adriàtica, que ens estem sentint diferents. Ja pocs s’interessen on anem o d’on venim, als restaurants ens serveixen sense somriures i amb desgana.


La ruta ja està arribant a la seva fi. No em pogut arribar fins al sud d’Albània com teníem previst, però hi ha quelcom que vam oblidar per aquelles terres castigades.