ESLOVÈNIA. DOLÇA I VERDA

Eslovènia és sens dubte el país més fàcil i més “europeu” de visitar al llarg dels Balcans. Grans muntanyes, llacs d’increïble bellesa, fàcils caminades i extensions de verds, signes de terra fèrtil. Aquí, al menys balcànic de tots els països de l’ex Iugoslàvia, no es fan gens palpables els 10 dies de guerra que va patir quan a l’any 1991 es va independitzar el país. Al veure’s lliure de conflictes ètnics, el camí per a Eslovènia va ser molt més planer.

Tot i haver sortit des de Barcelona amb el nostre cotxe, el viatge per a nosaltres comença a Eslovènia, a les coves de Postojna, descobertes a principis del segle XIX, són unes de les coves més grans del món amb més de 20 quilòmetres de canals subterranis i grandioses galeries amb mils d’estalagmites i estalactites que el riu Pivka va anar modelant al seu pas. Algunes són com columnes inabraçables, me ntre que unes altres són pràcticament translúcides.


La seva capital Ljubljana, tot i ser una ciutat petita, potser la capital més menuda de tot Europa, ha sabut combinar la seva tranquil·litat, amb un caràcter obert i dinàmic. Ljubljana és també una barreja de corrents centreeuropees i balcàniques properes al caràcter mediterrani. Un petit i cuidat casc antic, fan que la estada a la ciutat es converteixi en agradables passejades entre terrasses de cafès a la vora del riu, on els habitants de la ciutat omplen tots els dies de la setmana.



A mig camí de les muntanyes més altes, prop de les estribacions dels Alps Julians, ens vam detenir a Skofja Loka, una petita localitat amb un casc antic preciós i molt ben conservat. Amb un ambient nobiliari de grans i antigues mansions, la vida transcorre tranquil·la entre terrasses de cafès, artesans i nens que surten de l’escola, omplint placetes plenes de flors de colors, que fan ballar la memòria fent que a estones creguis estar passejant per algun poblet dels Alps austríacs o suïssos.



Bled al nord del país destaca pel seu llac homònim amb cignes i un illot amb un monestir. Amb un fàcil caminar el llac es pot voltar a peu en menys de dues hores, les seves aigües netes i transparentes conviden al bany. Als voltants del poble està ple de casetes amb jardinets bucòlics, que per un preu més que raonable lloguen habitacions amb magnífiques vistes a les muntanyes. Encara que als volts i a la riba del llac, hi hagi uns quans hotels potser amb masses pisos respecte a l’entorn.


Però el llac de Bled no és més que la recessió del glaciar i ara llac Bohinj, el qual es troba a menys de 100 km. És d’una espectacular bellesa, comparable a la d’un fiord escandinau. Aigües tan pures i calmes com un mirall, que canvia de tonalitats, al mig, com de color negre d’un profund abismal incert, que perd intensitat per convertir-se en dolços turqueses a mida que s’acosta a l’herba verda que creix amb la força de la perseverant i pràcticament pluja diària.



Les muntanyes que l’envolten, els Alps Julians, amb pics escarpats com ganivets que sembla com si volguessin actuar de defensa de tal incomparable espectacle, encara conserven restes de neu. Més avall, arbres centenaris amb arrels que sobresurten de terra abraçant inclús les roques, formen uns boscos, que gairebé no deixen que passin els rajos de sol, tot és humit i fa bona olor. En un extrem del llac una cascada en la que l’aigua sorgeix de l’interior d’un immensa paret de roca, alimenta el Bohinj. En l’altre extrem, un rierol drena les seves aigües amb mils de truites que sembla que es vulguin tirar riu avall.

Els passejos per les carreteres secundàries dels voltants ens fan tornar més somiadors i ens relaxen, fins que un cel ennegrit comença a descarregar damunt nostre. La pluja ens va seguir acompanyant fins que vam marxar d’Eslovènia, i vam passar d’anar amb sandàlies i màniga curta, a vestir anorac d’hivern en menys d’un dia.

COSTA "EXTRANYA"

La primera ciutat que parem a Croàcia és la bonica Rovinj amb una successió d’agradables carrers empedrats que desemboquen en alguna plaça o pràcticament al mar, agradables passejades que no ens volem ni imaginar en ple mes d’agost.
Edificada sobre un turó amb una curiosa arquitectura en la que les llars de foc sobresurten dels edificis visiblement. Frescos patis interiors plens de testos amb plantes, ens transporten a memòries i records empordanesos.
A les ribes dels hotels que donen al mar una mena d’ambient a l’estil Capri, molt a la italiana, apreciem una mena de dolce vita barrejat amb vici torrat al sol. Tot plegat representat com en escenes de la novel·la “La extraña” del virtuós escriptor magiar Sándor Márai, on turistes que sense saber ben bé el perquè acabes sentint cap a ells ena mena de no se què que no sabries perquè però que tampoc ets veus en cor d’explicar. Potser turisme de sol i platja?, no se, no és ben bé això, o potser si.

Pula, a pocs quilòmetres de Rovinj, té un dels amfiteatres romans més grans i ben conservats del món. És immens, seiem a les grades per observar l’espectacle, l’obra ja és a punt de començar, el sol que s’està ponent es filtra amb tons vermellosos i ataronjats per els arcs de la part més alta de l’edifici, la temperatura és agradable i no hi ha ningú més en tot l’amfiteatre.



Després de passar per les afores de la no massa bonica Rijeka, comencem a divisar l’àrida illa de Krk. És com un roc estèril dins el mar molt a prop de la costa. Té un aeroport i una base militar, la cosa no promet, i seguim direcció sud.


Ens han parlat meravelles de l’illa de Rab, i ja que estem aquí decidim descansar-hi un parell de dies. Després de quasi haver de barallar-nos amb els altres usuaris del ferry que es volien col·lar, aconseguim ficar el cotxe al vaixell. La cara de l’illa per la que s’arriba a través del mar, és totalment seca i inerta, no hi ha cap tipus de vegetació, però en l’altra cara la cosa es diferent del tot. Comencen a aparèixer pins que creixen a la vora del mar, el paisatge és purament mediterrani, inclús creix un verd sorprenent als marges de la carretera.
En una part de l’illa ens hi sentim bé, és tranquil·la amb caletes i racons mig deserts que fora de temporada semblen mig abandonats. Després de trepar per un mur seiem per veure la posta de sol a la terrassa d’un bar tancat al mig del no res.
Sopem al poble amb el mateix nom que l’illa, amb carrers antics i en bon estat de conservació.

Ambient nocturn als carrers de Rab!!












En l’altra cara de l’illa trobem càmpings en els pinars, llargues platges de sorra fina amb para-sols. En prou feines el mar arriba a cobrir el genoll més de cent metres aigua endins, un espai ideal pels alemanys i ple d’alemanys, tot plegat en aquesta banda resulta un pel trist.
Unes fortíssimes ratxes de vent ens desperten de matí, i marxem de l’illa. Després de més de dues hores d’espera en el port aconseguim entrar amb el cotxe al ferry, i aquest comença a avançar penosament sobre un mar enfurismat. Dins del vaixell coneixem a un grup d’holandesos, que orgullosos ens expliquen que han fet la ruta Àmsterdam-Rab amb uns cotxes preparats i plens de enganxines. Sembla que vinguin d’un rally. Quan els diem l’objectiu de la nostra ruta es posen les mans al cap i no acaben d’entendre el perquè de tot plegat. Les ondades que sacsegen el vaixell, i repiquen contra el casc, ens deixen xops al ser ajudades per ratxes de d’un vent, huracanat.

MALEIDES MÀQUINES

Poca estona després, pujant per la carretera de corbes que uneix Senj amb l’autopista que va direcció Rijeka o Zadar, el nostre cotxe va dir que ja estava bé, que ja n’hi havia prou de fer quilometres i de remullar-se amb aigua de mar, i es va parar mentre estàvem a avançant a un camió. Vaig trepitjar gas a fons i el cotxe no corria, no podia seguir, tan sols es veia un fum blanc i espès, i s’escoltava el clàxon del camió.
Després de llargues i denses converses amb els operadors del RACC de Barcelona i de Croàcia, vam aconseguir que una grua ens remolqués fins a Zadar on hi havia el taller adequat més proper. Era molt complicat fer entendre a l’operador que la “j” es pronuncia com la “i”, i per tant no era Senj amb jota de Juan, sinó amb “i” de Itàlia”. Van ser dues hores al costat d’un noi de mirada dolça, reia i xerrava, en croat.

Un cop a Zadar, després d’estar una hora més buscant el taller en una zona industrial vam arribar-hi. Un home de quasi dos metres amb grans espatlles i amb el cap afaitat, s’acosta al cotxe, obre el motor sense saludar. Jo el somric, ell no, i diu turbo, tot tancant el capó del motor amb una força innecessària.
La Gabrjela, l’encarregada, ens porta cap al bar que han construït dins del taller, ens convida a una piva i ens xerra una mica de tot, i del cotxe, diu que ens ha rebentat el turbo i que evidentment no podem continuar conduint. El preu de la reparació puja 2400€. De cop una afortunada trucada des de Barcelona ens diu que no em de pagar res, que la peça venia defectuosa de fàbrica i que ens la paga la marca del cotxe. El RACC el repatriarà fins a Barcelona i ens pagarà un vol per tornar el dia que vulguem. No li diem res a la Grabjela, ja que sospitem que si perd aquestes peles ens farà fora d’allà i no tenim res a fer. Cada vegada tot el que anem veient per allí és més estrany, cotxes de luxe amb gent amb mala pinta, discussions evidentment inintel·ligibles sobre nosaltres,...
Com que ja era l’hora de plegar per als treballadors del taller vam dir que l’endemà al matí vindríem a primera hora per parlar del cotxe.
El RACC ens va pagar inclús un hotel que, segons ells estaria per el centre de la ciutat, em va dir: “no us posarem pas en un polígon industrial...” Ens van posar en una mena d’hotel apartament en un polígon industrial. S’estava fent de nit i el taxi pagat pel RACC que ens havia de portar a l’hotel no apareixia, sorprenentment sense parlar amb ningú ni saber l’hotel en el que havíem de dormir, dos armaris en forma d’home amb el corresponent cap afaitat, ens van pujar en un luxós Mercedes i ens van portar a una velocitat de vertigen fins l’hotel.

En un passeig nocturn visitem el casc antic de Zadar, emmurallat, al costat del port de amb un trànsit considerable d’enormes ferris plens de cotxes i de camions. Carrers empedrats amb restaurants i botigues amb roba de marca, determinen l’ambient de les tardes i els vespres. Més tard a la nit, manades de joves de tota mena ocupen els bars i fan botellón cridant pel carrer, alguns amb estètica skin fan que baixis la mirada al seu pas.

Vam passar llarga estona conversant: com li havíem de dir l’endemà a la Gabrjela, que el cotxe s’havia de quedar allà, fins que una grua ves a saber quan vingués a buscar el cotxe?? Estàvem segurs de que quan li diguéssim, ens diria que havíem de treure el cotxe del seu taller. I així va ser, va dir que en el seu immens taller no hi tenia espai, li vam intentar fer entendre que no teníem els diners i que havia de comprendre que si ens podíem estalviar 2400€, ho faríem. No hi havia manera de fer-la entrar en raó, i vam recórrer a l’estratègia que ja teníem preparada, ja que ens en vam adonar claríssimament el dia anterior. Llogar-li un cotxe per uns dies, donar-li algun benefici perquè s’emprenyés menys i ens deixes tenir el cotxe allà. Va funcionar, però van ser més de dues hores de tensió i converses en les que la Gabrjela feia d’intèrpret entres nosaltres i el seu marit i una colla de mafiosos amb molt poques ganes de negociar res.

Més tard va tornar a somriure i a preguntar-nos més sobre les nostres vides i el nostre viatge, inclús ens va tornar convidar a prendre el que volguéssim en el bar del qual estava tan orgullosa de tenir dins el taller. Amb el que no vam caure, va ser que el que el millor que haguéssim hagut de fer era avisar al RACC, i s’enduéssin el cotxe a un altre lloc, però ja era tard, tot estava fet.


L’ impressionant Parc Nacional de Plitvice, amb llacs que vessen d’una natura que sembla no tenir límits, entre colors quasi de fantasia que fereixen als ulls de tanta bellesa, no tenim més paraules per descriure el que veiem. Estem saturats, és massa espectacle així de cop. No hi ha temps suficient per assimilar tot el que es veu, a més quasi no hi ha gent. Passegem tranquils per caminets, entre cascades i llacunes que desprenen una frescor agradable, l’aigua és plena de peixos. Si fos peix no voldria estar a cap altre lloc, no es podria aspirar a més.






MOSTAR

Des de Zadar, agafant l’autopista que porta cap a Split, ens desviem cap a Imotski per arribar a Mostar, capital d'Hercegovina. Tot i haver-la visitat amb molta més calma en ocasions anteriors, mai havíem tingut aquesta visió de la ciutat, arribant per la carretera que serpenteja una muntanya des de l’oest. Ens adonem que estem al costat de la creu, des d’on les tropes croates bombardejaven la ribera bòsnia musulmana de la ciutat. El tamany de la ciutat ens sorprèn, doncs mai l’havíem vist des de dalt, on es diferència perfectament el centre històric, de la part nova amb edificis de caire soviètic.


Una de les primeres imatges al entrar a Mostar. Una església, un edifici destroçat, un de novíssim i un cartell impecable.

Sens dubte Bòsnia i Hercegovina, és el país al que més car va sortir la guerra, els senyals són tristíssimament
evidents.
Mostar, reconstruïda i orgullosa aixeca el cap, mirant endavant però sense voler oblidar. En més d’una paret castigada per mils de projectils, s’hi pot llegir “don’t forget”, i és que mentre en algunes cases, els seus propietaris han volgut arreglar les seves façanes per intentar oblidar fets que mai s’haurien de repetir, altres les mantenen intactes. Pels carrers on ara i circulen els cotxes amb total tranquil·litat, s’hi poden observar els impactes dels morters dibuixant formes de tristes flors, anomenades per alguns, les roses de Sarajevo.
Ens allotgem en un hotel en que l’encarregat parla un correcte castellà, ha viscut a Donosti i a Barcelona, doncs era el representant i millor amic del futbolista Kodro, el qual no sabíem que és de Mostar. L’hotel a prop del magnífic i reconstruït pont que els otomans van aixecar a segle XVI, i posteriorment van destruir bombardejos croats al 1993.

Els passejos per la riba est del turquesa Neretva són dolços i transcorren lentament, però a l’hora, en certs moments, sembla que tot sigui una mena de decorat perquè s’hi puguin estar els turistes; restaurants, cafès, mesquites, botigues de souvenirs,... Afortunadament la ciutat és molt més que això.


A l’atra banda del riu molts restarurants esperen escalonats en la pendent, a què els autocars plens de turistes n’ocupin les taules.

Els carrers que envolten el barri amb les boniques casetes de colors Hansel i Gretel, semblen pertànyer a una ciutat diferent, hi ha moltes construccions en runes, on la pobresa es fa palpable. L’edifici de l’antiga televisió de Mostar està pràcticament destrossat, al costat impecables sucursals bancàries contrasten greument.


No es pot entendre una guerra, ni tampoc les accions de les armes, però el que encara es pot entendre menys són els incontables impactes de bales que hi ha a molts edificis civils i no civils. No puc comprendre l’odi que hi pot haver dins d’algú per que pugui arribar a descarregar tal quantitat de munició sobre qualsevol cosa o sobre algú.


A la nit quan tornem a l’hotel, el simpàtic encarregat ens rep amb una mena de bogeria i ens diu que el seguim tot corrent. El motiu és que al restaurant de l’hotel hi han uns militars espanyols que hi estan sopant. Immediatament ens fan un lloc a la taula i ens conviden a prendre un deliciós licor de nous. Són dos simpàtics militars veterans i una parella de bòsnis, que treballen per les tropes espanyoles. Ella és bòsnia musulmana, ell bosni croat, però s’entén a la perfecció, els dos son encantadors. Ell, en Dragan, contesta a tot el que li preguntem, en canvi ella vol oblidar la guerra, no en vol parlar, i molt aviat desapareix l’impressió que en primer moment tenim sobre en Dragan. Sembla un dur caça recompenses, però és un tros de pa. Mentre conversem amb tots ells estesa i relaxadament sobre la reconstrucció de Mostar i d’altres missions a les que anteriorment han estat destinats, els militars s’aixequen i diuen que si no arriben abans d’hora a la base, rebran un càstig. No sabem què, però realment els homes tenen pressa. En Dragan ens cita a la recepció de l’hotel al matí següent per ensenyar-nos la base militar en la que treballa.

A l’hora en punt que a la nit abans vam acordar, en Dragan ens està esperant somrient. A tota velocitat amb un potent Audi A6, ens porta fins a l’entrada de la base, ubicada a l’aeroport de la ciutat i aconsegueix dos targetes de visita, intercanviant unes paraules en àrab amb els vigilants de la base, membres de les tropes marroquines. Es defensa prou bé en àrab, i és que ha viscut a Iraq, treballant amb les tropes. Un cop dins, ens diu que podem fer les fotos que vulguem però que els marroquins no ens vegin, quan menys gent ens vegi la càmera millor.
Molts bòsnis estan treballant dins la base, i tots ells parlen castellà, sembla que han fet forts lligams amb els espanyols que l’habiten. Ara veuen el futur amb incertesa, doncs queda poc més d’un mes pel desmantellament i la retirada espanyola. Fa més de deu anys que hi treballen, no saben que és el que els espera, els soldats també senten tristesa per abandonar aquesta terra, diuen que hi han fet arrels.

Per primera vegada hem vist una base militar per dins, i ens ha sorprès la humanitat amb la parlaven alguns soldats, en concret els veterans de la nit anterior.

La Nàdia amb el pase de visita!!

Aquestes són les banderes dels països que estaven a la base de Mostar. L’alemanya i l’espanyola que estan baixes, havien tingut víctimes el dia anterior, uns soldats alemanys havien mort a Afganistan en una emboscada i dos soldats espanyols en un accident de cotxe a Kosovo.

Ja sortint de la base, en Dragan ens dona consells de com i per on entrar a Kosovo, i de com evitar pagar els 50 € de assegurança per automòbil, doncs allà cap companyia cobreix cap sinistre.

SARAJEVO. ENTRE MUNTANYES I FERIDES

Després de superar l’embús que hi havia a l’entrada sud de Sarajevo, ens internem a l’artèria principal de la ciutat, que anys enrere rebia el nom de “avinguda del franctiradors”, un ample carrer de dos sentits amb tramvia inclòs, i envoltat de blocs de vivendes d’estil socialista. Dos anys enrere quan vam travessar la mateixa avinguda venint de l’aeroport, vam tenir la sensació que la ciutat estava molt més ferida, sembla que en aquests dos anys s’han restaurat uns quants edificis.
Sarajevo és per a mi, la preferida. Envoltada de muntanyes, amb pics que arriben als 2000 metres d’alçada, d’un verd intens per les constants pluges que cauen amb regularitat sobre la ciutat, (sempre que hem estat a Sarajevo, hem vist fortes trombes d’aigua), amb minarets que sobresurten dels taulats, amb un nucli històric construït al límit de la ciutat, on un pot creure’s en una ciutat turca, amb carrers empedrats i botiguetes d’artesania. Cases de te, bars modernistes, i restaurants de menjar ràpids molt exclusius de la zona, on val la pena menjar-hi per pocs diners. És probablement la capital cultural de l’ex Iugoslàvia amb diversos events com el famós festival de cinema de Sarajevo.

És fantàstic estar passejant pel centre de la ciutat, i al parar per contemplar una botiga d’artesania, trobar a un artesà el qual identifiquem que és iranià per un paquet de tabac de la marca Bahman que té sobre la taula. L’home era de Tehran i va venir a Sarajevo en plena post guerra al 96, però segons deia, pitjor vivia a l’Iran dels ayatolas, estava casat amb una macedònia i com la majoria d’iranians, desprenia una enorme amabilitat.
Conversem extensament i ens convida a prendre dues taces de cafè bosni, que al cap de les hores ens salven de la somnolència al volant.



Immensos cementiris musulmans s’extenen improvisats en turons, en els que a la majoria de les seves làpides, es pot llegir que molta de la gent que hi ha enterrada no, va poder superar els 25 anys, l’escena fa mal de veure i per sempre quedarà marcada en les nostres memòries.


A pocs quilòmetres de la ciutat hi ha una cascada que té una caiguda de més 100 metres d’alçada. Tot i que no porta molta aigua el salt és espectacular, el bosc humit està habitat per llimacs del tamany d'un telèfon, cries de cèrvols i ósses que per sort no arribem a veure.
Entre muntanyes verdes amb camins i cases abandonades, avancem lentament per camins de cabres i després d’unes dues hores, deixem el cotxe i caminem sota arbres centenaris en una natura desbordant.

DE SARAJEVO A NOVI PAZAR, UNA PINZELLADA SÈRBIA

Prenem rumb cap a Novi Pazar des de Sarajevo. La carretera es comença a enfilar per turons suaus i verds. Aviat entrem a la República Sparska i totes les indicacions les trobem en escriptura ciríl·lica.


Després de viatjar una bona estona paral·lelament al riu Drina, amb un cabal impressionant i envoltat de parets rocoses i arbres un pèl foscos, arribem a Visegrad, ciutat pràcticament fronterera en la que hi ha un espectacular pont construït sobre el riu.
Una estreta carretera, envoltada d’un paisatge tremendament rural i bucòlic, on les dones porten sacs de palla a l’esquena i mocadors de colors vius al cap, mentre homes amb americana fumen i ens miren somrients al passar. Dolça primavera, a un ritme no massa accelerat per poder contemplar l’espectacle, rodem tranquils fins arribar a la petita frontera sèrbia.

No podem dir massa cosa sobre Sèrbia, ja que tan sols en vam creuar un petita part del sud, fent nit a Novi Pazar, però quan en tinguem l’ocasió la visitarem. Feia molt bona pinta.

El tràmit se’ns allarga més del previst, ja que quan vam entrar a Croàcia, no ens va segellar el passaport, i el policia serbi, no entén com vam poder entrar a Bòsnia amb un cotxe croat sense segell d’entrada a Croàcia. Després d’uns minuts posant cara de tontos, ens l’estampen al passaport. Només entrar en terra sèrbia ens cau un xàfec que ens fa reduir la velocitat, cosa que es suma al deplorable estat de la carretera.

Creuem un resort ple de construccions recobertes de fusta en la que hi ha una estació de esquí, i un cop superat el coll de muntanya, un paisatge de llegenda entre boira o núvols baixos que reposen a les faldes de les muntanyes, ens obsequia amb el millor somriure de la natura balcànica. El sol que comença a pondre’s, ens dona la benvinguda. Les vistes són més que fabuloses, el verd intens només l’interrompen algunes cases que apareixen orgulloses de ser allí. Ens prometem que tornarem per veure amb la tranquil·litat que es mereixen aquestes valls fèrtils.

Cada quilòmetre que avançàvem, era més fosc i la carretera estava en pitjor estat, feia molt que no veiem cap indicació. Quan trobàvem qualsevol signe de vida preguntàvem si anàvem bé. Cada vegada, teníem la sensació de que la gent era cada cop més amable. Al cap de poc, quan ja s’havia fet de nit del tot, la carretera en obres es va convertir en un interminable camí de terra.
Creuem la ciutat de Sjenica, on veiem homes amb llargues barbes i gorros típicament musulmans. Sentim com si estiguéssim quasi en un país àrab, on els pobles que s’extenen al llarg de la carretera amb una mena d’activitat frenètica i relaxada, als voltants de parades de menjar i beure. Lentament per el camí que més endavant torna estar asfaltat, arribem a Novi Pazar, l’última ciutat gran abans de Kosovo.

Casualment trobem un hotel força estrany, amb una habitació sense cap finestra i amb les parets folrades amb la mateixa moqueta del terra.

Demanem si podem menjar alguna cosa i ens porten aquesta pantagruèlica safata. En aquest ambient curiós i fosc al costat de la barra del que semblava un pub, amb posters i fotos d’escaladors i de immenses muntanyes, al costat d’homes amb aspecte dur, vam recuperar tota l’energia i una mica més de la que necessitàvem.

KOSOVO, KOSOVA



Amb un xic d’incertesa i conscients de que era un moment crucial pel futur del que potser en pocs mesos seria un nou país, vam entrar a Kosova per Zubin Potok.
Ara mateix controlat per les KFOR, i administrat per la ONU en el que curiosament tots els pagaments s’efectuen amb euros. Potser és per a facilitar la vida als milers de cooperants i de forces militars, o bé per l’interès que té l’Europa “occidental” a la zona, clarament geoestratègics, o ja sigui perquè manca de moneda pròpia i es nega a acceptar la sèrbia.
Amb una extensió més o menys com la de la província de Múrcia, a Kosovo i conviuen diferents ètnies no sense problemes. Un 90% de població albanesa, un 3% de Sèrbia i un 7% restant en la s’inclouen bosniacs, turcs, roms, gitanos eslaus,…..una gran riquesa que no hauria de ser un problema, però que s’arrossega des dels temps del Sultà.

A la frontera dos militars, un de nacionalitat bosniana i un altre de kenyana, ens van mirar superficialment l’equipatge del maleter. Els hi vam dir que tan sols volíem creuar Kosovo per arribar a Macedònia més ràpid, que no hi faríem nit, per tant creiem que no era necessari cobrar-nos els 50€ d’assegurança pel cotxe. Somrient el militar kenyà va assentir amb el cap i el bosnià ens digué, que si ens demanaven la carta diguéssim que la taquilla de la frontera per la que hem entrat estava tancada.


En tot el país, els noms de les ciutats estan escrits en albanès i en serbi.

En els pocs menys de 50 quilòmetres que separen la frontera amb la ciutat de Kosova Mitrovica, els controls de l’exèrcit kosovar ens va parar set vegades. Cada vegada ens examinaven els passaports i xafardejaven els segells que hi teníem. En revisaven els llums i els papers del cotxe. Un far estava fos i en una ocasió un policia que es va posar menys agradable que els anteriors, replicava sobre l’estat del far, nosaltres posaven cara d’impotència i de que vols que et digui! it’s rent car...i ell respongué: this is not my problem, this is your problem!!
Al final tot va quedar en un no res.




La ciutat de Mitrovica, és la única ciutat dividida del món.
Partida per un riu i unida per el famós pont on ni els albanesos creuen a la zona sèrbia ni a l’inrevés.
Mitrovica és un dels majors polvorins de la zona, diuen que si la pau funciona aquí funciona a tot Kosovo. En aquesta ciutat és on es troba la major concentració de serbis de tot el país, ètnia que ara pateix una forta discriminació a la zona.
En tot el país el nom de les ciutats està escrit ens albanès i en serbi.

vista aèria de Kosova Mitrovica


Superat l’intens tràfic de Pristina, direcció a Prizren, ens internem a l’immensa esplanada de Kosovo, on l’exèrcit otomà del sultà Murad va aniquilar a la coalició cristiana integrada per serbis, albanesos i romanesos. Això va ser al juny l’any 1389, i aquesta segueix sent una de les fractures més delicades de la història dels Balcans, i en conseqüència a la resta del continent europeu.


Tal batalla és descrita en la genial recreació “Tres cantos fúnebres por Kosovo” d’Ismaíl Kadaré, lectura imprescindible per qui vulgui conèixer una mica més a fons els fets que avui en dia encara s’arrosseguen lamentablement.

“... Gjorg atrapaba briznas de conversaciones en torno a él. Yo creo que ya debemos de haber salido de Albania. Llevamos muchos dias caminando. Eso mismo digo yo. Esta tierra que nos rodea no es Servia. ¿cómo dices, cómo dices? Digo que no es Servia. ¿no es Servia o no és Albania? Bueno, cómo quieres que te lo explique, hermano, unos la consideran Servia y otros Albania. Dios sabe cual es la verdad. Y aquella llanura maldita donde estuvimos a punto de dejar-nos la piel, el campo de los Mirlos, según lo llaman, ¿a quién pertenece? Amigo, precisamente allí empezó la disputa hace ya cien años, o tal vez doscientos...”

“Entretanto, cada cual en su propia lengua, también los rapsodas habían comenzado a componer sus cantos. Éstos se asemejaban a los de los más lejanos tiempos, incluso las palabras que utilizaban eran casi las mismas. Los viejos servios cantaban: ¡ Oh, ya los albaneses empuñan sus armas contra nosotros!, y de igual modo advertían los aedos albaneses: ¡Hombres alzaos, la hora es que emprenden el ataque los eslavos!
¿Estais locos o que es lo que hacéis?, protestaba la gente. El turco está a punto de echársenos encima y vosotros contiúais con la cantinela de siempre: que si el servio, que si ataca el albanés...”

“...siempre es el último en llegar el que provoca el conflicto, y en esa época en la que los servios llegaron del norte, los albaneses ya estaban allí, en Kosovo; pero ahora todo aquello parecia carente de sentido.
Como si adivinara sus pensamientos, Vladan le dirigió una mirada de desconsuelo.
-Esta desgracia, hermano, la hemos sembrado nosotros mismos. Nos hemos estado degollando durante años y años por Kosovo y ahora son otros los que se lo quedan.”

“La lanza bàrbara había señalado siempre, a modo de poste inicador, las fronteras del continente, però fue rápidamente olvidada, como la pesadilla que se desvanece con la llegada del alba. Así es como todos habían olvidado a Atila y a Gengis Khan, de igual modo que acabarían borrando quizás un día a los otomanos de su memoria.”

El mateix cant es repeteix contínuament en la història.

“Alzaos, servios, los albaneses no arrebatan Kosovo, y los adeos albaneses salmodiar: Levantaos, albaneses, Kosovo se lo queda el eslavo.
Así son las cosas en este mundo, se decia que había sentenciado uno de los príncipes, la sangre no discurre de la misma manera en la vida y en los cantos y nunca podrá saberse cuál es su verdadero cauce.”

En l’esplanada, aturats per l’accident d’un camió, contemplem com una llum de tons diversos amen aça tempesta. Milers d’ocells i corbs volen en totes direccions, també alguns corbs dibuixen arcs sobre la carretera repleta de benzineres d’infinites companyies, que sens dubte han de ser pel blanqueig de diners.
Grans toyotas 4X4 amb vidres foscos de la ONU, que estona abans ens han avançat amb certa violència, estan ara aparcats en els pàrkings d’hotels de cinc estrelles, que hi ha disseminats als marges de la carretera.



“Alá!, hace más de seiscientos años que estoy aquí, un monarca solitario (Murad I), en medio de la inmensidad cristiana. En ocasiones, en las horas más crueles, me ronda la sospecha de que mi sangre sea el origen de todos estos horrores. Ya se que es una idea insensata, no obstante, desde la no-vida donde me hallo, Señor, te lo ruego, concedeme por fin el olvido. Haz que retiren mi sangre de esta planicie helada. Y que no ser contenten con llevarse la vasija de plomo, sino que excaven toda la tierra en el lugar en el que estuvo emplazada mi tienda, allí donde la tierra se impregnó por primera vez con esa sangre. Sí, Dios mío, haz que arranquen todo el barro en derredor, porque bastan unas gotas de sangre para contener en su interior toda la memoria del mundo.”

PRIZREN, ESGLÉSIES, MESQUITES I NITS DE TERROR



Lamentant no haver tingut temps per visitar Decani i Pecs, arribem a Prizren, la ciutat més bonica de Kosovo.
Cansats i sorpresos pels minarets i la cúpula de la mesquita Sinan-Pacha, carrers només per a vianants i les cases escalonades a la muntanya amb algunes d’elles cremades, aparquem sobre de l’acera i seiem a prendre un te en una terrassa per contemplar l’ambient de la tarda.

Les cases que es veuen amb senyals d’haver estat incendiades, són fruit d’uns aldarulls succeïts al març del 2004, quan uns soldats serbis perseguien un nen albanès que posteriorment es va ofegar al riu. A causa d’això, els albanesos van començar a prendre foc a les cases on vivien el serbis, deixant aquestes senyals.



A l’altra banda del riu, veiem una grua que s’està enduent un cotxe i riem pensant que podria ser el nostre. Ens aixequem i era el nostre! Correm cap allí, ja estaven enganxant les rodes davanteres per poder-lo remolcar, i nosaltres que per favor no ho fessin,...
Encara es pot dir que vam estar de sort amb els policies. Després d’estar regatejant per baixar el preu de 70€ , i estar rebent els cops del policia amb el revés de la mà contra el meu pit, ens va deixar la multa per 30€, que segons deia era per pagar el desplaçament de la grua. Ho vaig trobar acceptable. La Nàdia li va tirar els diners al capó del cotxe insultant-lo en català.

Quan vam trobar l’únic hotel obert que vam veure pel centre de la ciutat, ens vam adonar que el preu per una habitació amb sang al matalàs, coixins plens de pels, cortines de consulta de metge d’anys 70, amb un bany i una aixeta que no deixava de gotejar, porqueria per tot arreu, amb passadissos foscos de pel·lícula de terror i nosaltres com a únics hostes, se’ns havia multiplicat per culpa de la multa. Na Nàdia es desperta amb un sobresalt, doncs quan ja clarejava una successió de forts sorolls que cada cop eren més propers, com si estiguessin obrint a cops totes les portes de l’immens passadís, de fet les estaven obrint no sabem qui ni perquè, s’anaven acostant. Afortunadament la nostra va passar de llarg i els cops van continuar.


Els passejos per la ciutat resulten tranquils i agradables, encara que amb soldats alemanys armats amb metralladores grandioses, caminen pel carrer com de passeig. Al costat, provocatives adolescents amb faldilla curta de quadres i corbata sobre camisa blanca, coquetegen envoltades de jovenets que toquen frenètics la darbuka. Al costat, una església envoltada d’espines per tal d’evitar possible atacs, et recorden on et llevaràs demà.

Quan entrem a la mesquita Sinan-Pascha, un noi de menys de 30 anys ens comença a parlar i ens pregunta d’on som. És l’imam de la mesquita tot i que vesteixi un xandall addidas. Té certes dificultats per comunicar-se en anglès, i en àrab ens afirma que la ciutat és de majoria albanesa i ens dona dades sobre del seu país un pel inflades, tal com que la població albanesa a Kosovo és del 99% .



Prop de la mesquita sopem en un restaurant on els cambrers i cuiners desborden amabilitat, tots són nois joves i ens tracten més com a convidats que com a clients. Ens preparen uns dels millors macarrons que hem menjat mai, tot amb un tracte amabilíssim. Quan ens porten la pasta, el que sembla l’encarregat, comença a bronquejar a un dels cambres perquè no ens havia portat el formatge ratllat, tot i que no l’havíem demanat.
Prenem te després de sopar, mirem al voltant i ens sap greu al veure que som els seus únics clients, ens diuen que aquí hi arriben pocs estrangers que no sigui tropes o cooperants. Quan ens porten el compte, no ens podem creure que hàgim menjat tan bé per tan pocs calers.


Abandonant Prizren, una vegada passada la base militar alemanya, la carretera de s’interna en un congost estret entre parets de roca i arbres, passem bona part del trajecte envoltat de jeeps militars.

Quan finalitza el congost la carretera puja vertiginosament muntanya amunt, sempre envoltats d’un paisatge esplèndidament verd amb clarianes i prats al fons de la vall. Als cims de les muntanyes encara es podem veure les restes de les últimes neus de l’any. Quan més es puja més increïbles són les vistes.



En la cara de la muntanya que dona a Prizren, no hi trobem cap poble, només un bar al superar el port, i algun campament de gitanos. En canvi, en la cara que fa el suau descens cap a la frontera macedònia, està ple de poblets amb molta vida, nens i nenes que van a l’escola acompanyats de dones primes vestides de negre amb mocadors al cap també negres.
Tenim la falsa sensació de què en aquesta zona la vida és més tranquil·la i segura, com en un altre ritme que la resta d’aquest futur país. Mentre veiem passar a grups de joves que caminen per el marge de la carretera. Ells són el futur de Kosovo.

El pas fronterer és àgil, ens fan obrir el maleter, ens pregunten que portem a les bosses i si veníem per feina. Al dir que tan sols hi veníem per plaer, amb un somriure ens tornen el passaport i deixem enrere un pastor alemany que jeia mort a l’asfalt en mig de les dues fronteres sense que ningú l’apartés d’allà.

MACEDÒNIA, LA PÀTRIA D'ALEXANDRE EL GRAN. SKOPJE

Skopje ens dona la benvinguda amb un cel gris i una pluja torrencial entre amples avingudes, sempre presidides per una enorme creu que hi ha en una de les muntanyes a tocar, que es pot visualitzar des de quasi qualsevol punt de la ciutat.


L’any 1963, un terratrèmol la va devastar amb gran part de les seves construccions històriques. Aquest fet fa que gran part de la ciutat resulti força nova , però interessant. Edificis blancs i edificacions cúbiques amb una certa personalitat, amb habitacions que sobresurten de l’estructura de l’edifici. L’arquitectura de la ciutat nova tot i que té cert aire soviètic, dista força de les ciutats anteriorment visitades, on l’empremta socialista no es fa tan patent, com per exemple Pristina o les afores de Sarajevo, si més no ho fa amb un altre estil.




Novíssimes construccions revestides amb miralls de centrals bancàries, junt a aberrants i depriments centres comercials, contrasten paret amb paret amb les antigues i demacrades plantes baixes del barri més bonic de Skopje.


El contrast es fa també palpable en els nombrosos pubs i restaurants fashions que es troben al llarg de la ciutat nova, i en la gent que s’acostuma a identificar quan un és musulmà, o ortodox macedoni.



El barri turc, al centre de la ciutat, és potser la part de la ciutat que té més interès tan arquitectònic com cultural. L’espai queda recollit, amb casetes d’una sola planta i carrers empedrats plens de botiguetes, restaurants i cases baixes, algunes d’elles bastant deteriorades, tot dominat per la mesquita Mustapaha Pascha.



En un antic hammam ara convertit en una sala d’art, visitem una magnífica exposició sobre la mort, on artistes macedonis i holandesos exposen les seves pintures, escultures i instal·lacions. La llum del sol es filtra per les obertures típiques de les cúpules dels banys turcs i dona a al l’espai una increïble sensació de misteri i calidesa. Xerrem una estona amb el comissari de l’exposició, que ens regala el catàleg, aquí comença a fer-se palpable l’amabilitat dels macedonis.

Els restaurants són de caire totalment turc, el menjar està exposat a les vitrines, els aliments que no tenen res a veure amb la cuina balcànica.






Un pintoresc mercat a un extrem del barri turc, envoltat de trànsit ca
òtic i enormes basals amb fang, ens sorprèn amablement. Venedors que alcen la veu en llengua indesxifrable, ens conviden a tastar deliciosa fruita. Venedors de te i espècies, apilen enormes quantitats dels seus productes en piràmides perfectes, i com no podria faltar en un bazar d’aquestes característiques, venedors dels objectes més inesperats, com antenes de televisió, broques de segona mà, roba, estris de cuina de dubtosa procedència,...


A Skopje resideix el major campament de gitanos de tot Europa, que junt amb el Roma-Quarter Shutka, habitat per gitanos que van marxar exiliats de Kosovo, formen un dels països amb l’índex de gitanos més alt del món, ja que molts també habiten en les ciutats de majoria albanesa de Gostivar i Tetovo.



Una curiositat sobre aquestes ciutats: el MAE (que si hem de fer-li cas, no podríem ni sortir de casa), desconsella totalment transitar per la carretera que passa per aquestes dues ciutats per la possibilitat d’assalts en plena ruta per part de la població d’origen albanès. Res més lluny de la realitat, la carretera transcorre tranquil·la, amb la única peculiaritat que al llarg d’aquesta, es troben venedors de maduixes i altres fruits silvestres, i conductors aturats en ple carril et poden donar un ensurt.
L’anàrquica manera de conduir dels macedonis i la personal interpretació del codi de circulació, és potser l’únic perill en què es pot trobar el viatger sobre el terreny.

OHRID. COLORS MISTERIOSOS



Ohrid és una ciutat encantadora, encarada a la riba del llac homònim, el més profund dels Balcans, i envoltada d’altes muntanyes recobertes de boscos. Alberga una rica col·lecció de frescos bizantins de tota l’ex iugoslàvia. Carrers estrets i empedrats, alguns d’ells coberts, recullen una petita ciutat de cases baixes i simples construïdes al llarg del segle XIX, i cuidada amb una pulcritud no gaire usual a la zona. Edificada part d’ella dalt d’un turonet, i antigament fortificada, cada vegada que es gira el cap pendent avall, es veuen els colors misteriosos del llac.

En una ocasió sopem una deliciosa truita de riu amb una exquisita salsa de bolets, que segons diuen, té un gust diferent a les altres truites de la resta del món. Gran quantitat de restaurant i discoteques ocupen una bona part de la riba del llac. La música a tot volum distorsiona una mica l’ideal de la ciutat, sobretot quan sortim a prendre la fresca a la terrassa de la casa on ens allotgem. Hi viu una encantadora família, que ens diu que disposem del que vulguem de la casa, la cuina la terrassa des d’on es pot tocar l’aigua del llac, la sala d’estar,...i tot per només 20€.
Es nota que la ciutat està preparada per rebre turisme, pràcticament de tot tipus, però la majoria són macedonis, i també hi han alguns búlgars.
Envoltem el llac en direcció sud, i quasi a la frontera albanesa, ens desviem per veure el fabulós monestir de Sant Neum.

La mala sort que ens envolta en relació als cotxes, es fa patent només en arribar al monestir. La finestra del costat del conductor s’espatlla quan la teníem baixada del tot.
Visitem el monestir no sense pressa, ja que em deixat el cotxe obert, però l’arquitectura i la ubicació d’aquests ens fascinen. El cant d’uns dels galls d’indi que hi ha dalt del taulat ens fa somiar amb una mica més de llibertat, malgrat la gran quantitat de gent que hi ha. Un rierol d’aigua transparent en el que neden truites indecises de diversos tamanys, drena entre abundant vegetació, les seves aigües pures fins al mar del país d’Alexandre el Gran.

Tot i que quan marxem de casa feia un dia esplèndid, al acostar-nos al cotxe veiem que una tempesta està descarregant a l’altra punta del llac. S’està acostant cap a nosaltres, i no tardem en ser-hi a sota. Unes enormes gotes primaverals comencen a caure amb força, ens fa conduir a menys de 30 km/h amb el paraigües en una mà i l’altre al volant, l’escena és ridícula i fins que no trobem un arbre per aturar-nos, som la gràcia i la distracció de la gent que i els cotxes que ens avancen.
Afortunadament la tempesta és cosa de minuts i arribant de nou a Ohrid. Com un miratge, en un desviament, apareix un taller Reanult, que és la marca del cotxe que conduïm. Ja estaven tancant, però per sort ens atenen. Cap dels mecànics sobrepassa els 25 anys, un d’ells que parla anglès, després de desmuntar tota la porta, ens diu que la peça l’han de portar de Skopje però que trigarà al menys 3 dies. Ens dona l’opció de pujar la finestreta i deixar-la bloquejada, és l’unica manera de poder seguir. Al pagar, ens diu que li donem el que vulguem, ja que no ens vol cobrar. Li paguem un preu simbòlic. Fem un passeig per un camins que s’internen en una muntanya entre cases amb horts en un ambient tremendament rural i gents dolces.

Ens sentim molt afortunats ja que la resta de la tarda la passem mirant per la finestra de l’habitació veient com una espessa cortina d’aigua descendeix d’un cel gris. Què hagués passat amb el cotxe si no ens l’haguessin arreglat?!

Quan els núvols ens donen treva, una passejada ens regala un dels millors paisatges de tot el viatge. El sol s’està ponent darrera els nuvolots grisos i les muntanyes de darrera la riba d’Albània, deixant una llum especial. Els colors del llac esdevenen irreals, una mena de tons com de plom de conte de fades sobre una aigua totalment plana com un mirall imnòtic. Una calma només alterada per alguns vaixells de pescadors, que amb fanals que duen a bord, ens fan somiar amb el misteri albanès que es comença a deduir quan a l’altra banda del llac s’encenen les primeres llums que donaran pas a la nit. Asseguts al moll del port escoltant el constant i descompassat cant de les granotes d’Ohrid, sentim que només per moments així ja val pena haver arribat fins aquí.



Per si no era suficient quan ens llevem, el para-xocs del cotxe, es deixa anar d’un costat. La mestressa de la casa ens fa passar al seu garatge ple d’eines perquè en disposem les que necessitem. Penosament estirat al terra sense gaire èxit en la reparació, un home s’acostà oferint desinteressadament el seu ajut. Xerrant i xerrant aparcats al peu del magnífic monestir al centre de la ciutat, l’amable senyor que havia viatjat per forces parts del món, amb un correcte anglès, comenta que ja li agradaria visitar Espanya, el que passa és que diu que és massa perillós, i nosaltres, perillós?, i ell que si que amb ETA,...no aconseguim fer-li canviar d’opinió. Segons comenta, els musulmans són la causa de tots els problemes que hi ha als Balcans.

EN TERRA ALBANESA

Després d’un lluita de cops de colze, contra una cara dura i morro sense límits, entre crits d’un policia que vol posar ordre sobre aquells que semblen tenir tanta pressa, aconseguim entrar a Albània després de pagar uns 10€, i de perdre-hi més d’una hora, això si, els agents de la duana albanesa, ho fan amb força amabilitat.


Com bolets que creixen sobre l’herba primaveral, i amb les muntanyes macedònies encara amb restes de neu com a teló de fons, i des d’on ahir observàvem els llums difosos de la riba albanesa, comencen a aparèixer els omnipresents búnquers que hi ha disseminats al llarg del país. Entre 600.000 i 700.000 van ser construïts als anys 60 per l’estalinista Enver Hoxha. Segons ell eren per prevenir una hipotètica invasió que mai ningú va dur a terme. Es va calcular un búnquer per cada 4 o 5 habitants. Resisteixen l’àtac d’un tanc i són transportables. Quan l’enginyer que els dissenyava havia acabat de construir el primer, el senyor Hoxha, el va fer entrar dins del bunquer i va fer que un tanc hi obris foc. L’home en va sortir il·lès.

Actualment diuen que al menys la meitat de joves albanesos han perdut la virginitat a l’interior d’alguna d’aquestes claustrofòbiques construccions, doncs ja se l’hi ha tret una utilitat més profitosa ara que als 60. Alguns també els fan servir de vàter i segurament per a coses inimaginables. De moment el govern no es planteja acabar amb ells, doncs es calcula que un home necessita uns quants mesos per destruir-ne un, i aquest genera unes quantes tones runa. Realment el país té altres lògiques prioritats.




Una de les primeres impressions que vam tenir al entrar en territori albanès, va ser arribar al cim de l’hospitalitat que havíem viscut fins ara en el viatge. Ni una mala ni dura mirada eslava. No sabríem definir ben bé quina era la característica física dels albanesos, no s’assemblen als eslaus, ni semblen grecs tot i tenir cert aspecte mediterrani.

La deixadesa i la brutícia a les afores dels pobles, juntament a horroroses fàbriques que algunes no es veia clar si estaven o no en desús, transcorren al marge del camí. El que semblen cementiris de cotxes, apilen portes en una banda, i sostres d’automòbils a l’altre. Paradetes de fruits del bosc i d’enigmàtiques begudes, amb un plàstic com a sostre, succeeixen continues al marge de la carretera. Nens treballant rentant cotxes de luxe és l’ordre del dia.

Muntanyes verdes i una terrible i immensa fàbrica quasi del tot rovellada, dibuixen el panorama alçat d’Elbasan. Hi ha ciutats fetes perquè els
seus habitants les puguis gaudir, però d’altres sembla que hagin estat construïdes en contra de la seva població, amb una arquitectura que fa que sembli impossible que cap cosa hagi d’anar millor del que va, que res et faci pensar massa ni més enllà dels instints més bàsics i més animals. Elbasan ens crea la sensació d’estar en una d’aquestes últimes, sembla que en alguns aspectes, el temps s’hagués aturat donant una treva a les infinites antenes parabòliques i als omnipresents Mercedes que romanen a baix aparcats.











En un restaurant de carretera que vam trobar abans d’arribar a Tirana, tan sols servien xai, ens van demanar quants quilos en volíem. Ens van sevir les costelles sense cap tipus d’acompanyament, carn i res més.
En una altra ocasió l’escena es va repetir a la ciutat de Shkoder al nord del país, però en aquella ocasió en lloc de ser xai era una mena de salmó. Només entrar al restaurant els homes que hi havia en una taula, es van aixecar per acompanyar-nos a seure, un d’ells ens va preguntar en francès si el parlàvem, i en dir-li que l’enteníem, es va quedar tallat, i somrient ens va dir quelcom com peix. Els seus amics el miraven admirats, i ell tot orgullós feia gestos de què us havíeu pensat, eh?

Després de superar un port de muntanya de pujada i un altre de baixada, la interminable carretera desemboca a Tirana. Un clima calorós però agradable ens convida al passeig. La ciutat no és bonica en absolut, però tenia alguna cosa que va fer que ens hi sentim molt de gust. Era dissabte i els carrers i parcs estaven plens de gent passejant, mercats a l’aire lliure, lluïen les fruites ordenades de colors.


Els amples carrers que creuen la plaça Skandenberg, amb un tràfic en el que el 90% dels cotxes són Mercedes Benz i altres encara més luxosos, conflueixen en una banda el museu nacional d’història amb un mosaic amb la lluita dels obrers, en l’altre l’opera quadrada, amb columnes
angulars, on homes llueixen enormes feixos de bitllets.


L’estàtua del príncep Skanderberg, el qual unificà als albanesos per lluitar contra l’imperi otomà, sembla que vulgui presidir i controlar tot el que succeeix dins de la plaça damunt d’un musculós
cavall a la vora de la fabulosa i senzilla mesquita Ethem-Bey. A dins, mentre el sol de la tarda
que cau i es filtra per les finestres, l’únic home que hi ha a la mesquita resa devot i solitari. Un
petit balcó des d’on l’imam emet els sermons està integrament construït de fusta, envoltat d’una
senzilla cúpula pintada amb colors suaus i agradables. Es podria dir que en una sola plaça, Tirana va voler agrupar gran part dels seus edificis amb interès tan arquitectònic com de valor cultural.






En una zona de la ciutat, prop del centre, es troben una sèrie d’edificis pintats de colors vius que contrasten amb els soviètics i monocroms veïns que no van rebre la mateixa sort. Pocs anys enrere, arquitectes de la ciutat van prendre aquesta iniciativa per integrar un poc de color i de vida en una ciutat que d’entrada no desprèn massa alegria.
Construïts en els últims anys, molts cafès i restaurants a l’estil “occidental”, es despleguen al llarg d’amples carrers amb multitud de gent jove i arreglada.

Segons ens explica una jove, que no acaba d’entendre ben bé que és el que hem vingut a veure a la seva ciutat, o en el seu país en general, ens diu que tota la joventut viu cara a l’aparador, vesteixen texans i camises de marques, que en realitat els hi ha costat un mes de sou, i estant vivint a pisos amb unes condicions de vida que freguen la misèria. La corrupció sembla no tenir límits establerts, multitud de enormes cotxes de luxe pràcticament nous, inclús models que encara no han arribat a Catalunya, es passegen amb tota tranquil·litat pel centre, conduits per sinistres personatges amb la closca afaitada i cara de pocs amics. La noia ens comenta que aquests cotxes han estat robats a Itàlia o a Alemanya i han entrat per el port de Durrës. És evident que el govern ho sap però fa la vista llarga, què pots esperar! comenta, fins fa només 10 anys per conduir un cotxe només necessitaves un cotxe, no feia falta cap mena de llicència ni carnet de conduir...

Faltaven un parell de setmanes perquè el president dels EUA vistes la capital, i ja s’estava perparant un dispositiu de seguretat, possiblement preventiu i innecessari. Quan vam marxar d’allà, van córrer rumors de que en una aglomeració algun albanès, eternament agraït per l’actuació de la coalició de la OTAN, dirigida per els EEUU al 99, sobre Sèrbia, va robar el rellotge al “senyor” Bush.



Sempre es possible estar passejant per qualsevol ciutat del món i trobar sorpreses tan desagradables com aquesta.





Per la sortida nord de la ciutat abandonem Tirana per un carrer polsegós que per uns instants creiem que està en obres. Edificis d’obra vista o revestits amb ciment, s’alcen damunt de multituts de gent que s’apila a l’acera sota para-sols de platja per combatre que el sol roent espatlli els aliments que apilen a les caixes de cartró. Dones amb nens creuen els carrers sota la mirada de destartalats autobusos que no deixen de cremar oli. Els contenidors no tenen rodes, i els que encara en conserven estan horitzontalment col·locades, tots tenen diferents alçades, sembla que hagin estat dansant i s’hagin aturat de cop per esgotament o per vergonya, no es deuen sentir massa útils. Estan buits i envoltats d’escombraries.
Les construccions de planta baixa que creixen al marge de la carretera, deixen els ferros dels fonaments a la vista, per si alguna vegada s’ha de seguir-hi construint més pisos a dalt. Podríem estar circulant perfectament per qualsevol país àrab. Les aceres estan aixecades i l’asfalt es limita a uns pocs metres justos perquè puguin cabre-hi dos cotxes, que amb els avançaments temeraris d’alguns, quasi sempre mercedes, creiem haver deixat els avorrits límits europeus molt temps enrere.

Kruje és segurament la única atracció turística com a tal que té Albània. Escalonada en una muntanya, casetes baixes i alguns blocs de pisos es dispersen per una petita vall sota la atenta mirada dels minarets acabats en forma de punta a l’estil turc. A dalt de tot, una espècie de ciutadella envolta un castell amb un museu i unes vistes espectaculars. Un parell de carrerons circumdants, empedrats i inusualment, netíssims i cuidats, estan replets de botiguetes de souvenirs amb els taulats inclinats. No hi ha turistes, i al seu pas els venedors ens ofereixen els seus productes resignats. Una família de un pare amb els dos fills telen estores i tapissos amb mètodes que pràcticament no ha canviat en els últims 200 anys. Hi ha artesania que és autèntica, però tot dona la sensació de decorat.

Molt a prop de la frontera montenegrina, a Shkodër, sense saber del tot perquè, ens aventurem a creuar un pont amb la superfície de fusta a l’hora que un altre cotxe que venia de cara ja hi era dins. En el moment en que ens trobem l’un davant de l’altre, ens adonem que no n’hi cabem dos. Intentant buscar una mica d’espai on no n’hi havia, de seguida vam veure que alguna cosa no anava bé, els dos cotxes ens havíem quedat a tocar l’un de l’altre, i el nostre estava com desnivellat. El conductor de l’altre cotxe a menys d’un pam l’un de l’altre, nerviós feia senyes de que baixéssim la finestreta, però aquesta estava encallada i no hi havia suficient espai per obrir ni dos dits la porta. Una roda davantera estava suspesa i no hi havia res entre ella i l’aigua que baixava del riu, mentrestant un inquietant grinyol de les bigues de fusta que no teníem clar si aguantarien, no col·laborava gens a favor dels nostres nervis. Un policia va començar a córrer des de darrera cap al nosaltres, i amb un cop just de volant i la sort de no haver fregat el cotxe del company, vam poder sortir d’aquell estúpid enrenou en el que de manera absurda ens havíem vist embolicats.

Fins arribar a la frontera de Montenegro, creuem cases que no sabríem si arriben a ser pobles, entre un ambient dolçament rural. Al passar la gent ens saluda a la oriental, carros de cavalls cavalquen amb els seus genets drets a sobre el carro. En aquesta zona, els clans tribals operen amb els seus codis centenaris, la zona ha quedat al marge del temps i aquí l’estranger és un convidat.

Una tortuga de dimensions considerables que pacientment ha creuat la carretera, ens ha fet patir de valent. Ha passat decidida i sense mirar. Miraculosament ha sortit il·lesa i ha continuat a pas tranquil, ella no hi entén pas de fronteres ni de coses d’aquestes, mentrestant nosaltres estem fent cua per tornar a internar-nos en terres eslaves.