SARAJEVO. ENTRE MUNTANYES I FERIDES

Després de superar l’embús que hi havia a l’entrada sud de Sarajevo, ens internem a l’artèria principal de la ciutat, que anys enrere rebia el nom de “avinguda del franctiradors”, un ample carrer de dos sentits amb tramvia inclòs, i envoltat de blocs de vivendes d’estil socialista. Dos anys enrere quan vam travessar la mateixa avinguda venint de l’aeroport, vam tenir la sensació que la ciutat estava molt més ferida, sembla que en aquests dos anys s’han restaurat uns quants edificis.
Sarajevo és per a mi, la preferida. Envoltada de muntanyes, amb pics que arriben als 2000 metres d’alçada, d’un verd intens per les constants pluges que cauen amb regularitat sobre la ciutat, (sempre que hem estat a Sarajevo, hem vist fortes trombes d’aigua), amb minarets que sobresurten dels taulats, amb un nucli històric construït al límit de la ciutat, on un pot creure’s en una ciutat turca, amb carrers empedrats i botiguetes d’artesania. Cases de te, bars modernistes, i restaurants de menjar ràpids molt exclusius de la zona, on val la pena menjar-hi per pocs diners. És probablement la capital cultural de l’ex Iugoslàvia amb diversos events com el famós festival de cinema de Sarajevo.

És fantàstic estar passejant pel centre de la ciutat, i al parar per contemplar una botiga d’artesania, trobar a un artesà el qual identifiquem que és iranià per un paquet de tabac de la marca Bahman que té sobre la taula. L’home era de Tehran i va venir a Sarajevo en plena post guerra al 96, però segons deia, pitjor vivia a l’Iran dels ayatolas, estava casat amb una macedònia i com la majoria d’iranians, desprenia una enorme amabilitat.
Conversem extensament i ens convida a prendre dues taces de cafè bosni, que al cap de les hores ens salven de la somnolència al volant.



Immensos cementiris musulmans s’extenen improvisats en turons, en els que a la majoria de les seves làpides, es pot llegir que molta de la gent que hi ha enterrada no, va poder superar els 25 anys, l’escena fa mal de veure i per sempre quedarà marcada en les nostres memòries.


A pocs quilòmetres de la ciutat hi ha una cascada que té una caiguda de més 100 metres d’alçada. Tot i que no porta molta aigua el salt és espectacular, el bosc humit està habitat per llimacs del tamany d'un telèfon, cries de cèrvols i ósses que per sort no arribem a veure.
Entre muntanyes verdes amb camins i cases abandonades, avancem lentament per camins de cabres i després d’unes dues hores, deixem el cotxe i caminem sota arbres centenaris en una natura desbordant.