KOSOVO, KOSOVA

Amb un xic d’incertesa i conscients de que era un moment crucial pel futur del que potser en pocs mesos seria un nou país, vam entrar a Kosova per Zubin Potok.
Ara mateix controlat per les KFOR, i administrat per la ONU en el que curiosament tots els pagaments s’efectuen amb euros. Potser és per a facilitar la vida als milers de cooperants i de forces militars, o bé per l’interès que té l’Europa “occidental” a la zona, clarament geoestratègics, o ja sigui perquè manca de moneda pròpia i es nega a acceptar la sèrbia.
Amb una extensió més o menys com la de la província de Múrcia, a Kosovo i conviuen diferents ètnies no sense problemes. Un 90% de població albanesa, un 3% de Sèrbia i un 7% restant en la s’inclouen bosniacs, turcs, roms, gitanos eslaus,…..una gran riquesa que no hauria de ser un problema, però que s’arrossega des dels temps del Sultà.

A la frontera dos militars, un de nacionalitat bosniana i un altre de kenyana, ens van mirar superficialment l’equipatge del maleter. Els hi vam dir que tan sols volíem creuar Kosovo per arribar a Macedònia més ràpid, que no hi faríem nit, per tant creiem que no era necessari cobrar-nos els 50€ d’assegurança pel cotxe. Somrient el militar kenyà va assentir amb el cap i el bosnià ens digué, que si ens demanaven la carta diguéssim que la taquilla de la frontera per la que hem entrat estava tancada.

En tot el país, els noms de les ciutats estan escrits en albanès i en serbi.

En els pocs menys de 50 quilòmetres que separen la frontera amb la ciutat de Kosova Mitrovica, els controls de l’exèrcit kosovar ens va parar set vegades. Cada vegada ens examinaven els passaports i xafardejaven els segells que hi teníem. En revisaven els llums i els papers del cotxe. Un far estava fos i en una ocasió un policia que es va posar menys agradable que els anteriors, replicava sobre l’estat del far, nosaltres posaven cara d’impotència i de que vols que et digui! it’s rent car...i ell respongué: this is not my problem, this is your problem!!
Al final tot va quedar en un no res.

La ciutat de Mitrovica, és la única ciutat dividida del món.
Partida per un riu i unida per el famós pont on ni els albanesos creuen a la zona sèrbia ni a l’inrevés.
Mitrovica és un dels majors polvorins de la zona, diuen que si la pau funciona aquí funciona a tot Kosovo. En aquesta ciutat és on es troba la major concentració de serbis de tot el país, ètnia que ara pateix una forta discriminació a la zona.
En tot el país el nom de les ciutats està escrit ens albanès i en serbi.

vista aèria de Kosova Mitrovica


Superat l’intens tràfic de Pristina, direcció a Prizren, ens internem a l’immensa esplanada de Kosovo, on l’exèrcit otomà del sultà Murad va aniquilar a la coalició cristiana integrada per serbis, albanesos i romanesos. Això va ser al juny l’any 1389, i aquesta segueix sent una de les fractures més delicades de la història dels Balcans, i en conseqüència a la resta del continent europeu.

Tal batalla és descrita en la genial recreació “Tres cantos fúnebres por Kosovo” d’Ismaíl Kadaré, lectura imprescindible per qui vulgui conèixer una mica més a fons els fets que avui en dia encara s’arrosseguen lamentablement.

“... Gjorg atrapaba briznas de conversaciones en torno a él. Yo creo que ya debemos de haber salido de Albania. Llevamos muchos dias caminando. Eso mismo digo yo. Esta tierra que nos rodea no es Servia. ¿cómo dices, cómo dices? Digo que no es Servia. ¿no es Servia o no és Albania? Bueno, cómo quieres que te lo explique, hermano, unos la consideran Servia y otros Albania. Dios sabe cual es la verdad. Y aquella llanura maldita donde estuvimos a punto de dejar-nos la piel, el campo de los Mirlos, según lo llaman, ¿a quién pertenece? Amigo, precisamente allí empezó la disputa hace ya cien años, o tal vez doscientos...”

“Entretanto, cada cual en su propia lengua, también los rapsodas habían comenzado a componer sus cantos. Éstos se asemejaban a los de los más lejanos tiempos, incluso las palabras que utilizaban eran casi las mismas. Los viejos servios cantaban: ¡ Oh, ya los albaneses empuñan sus armas contra nosotros!, y de igual modo advertían los aedos albaneses: ¡Hombres alzaos, la hora es que emprenden el ataque los eslavos!
¿Estais locos o que es lo que hacéis?, protestaba la gente. El turco está a punto de echársenos encima y vosotros contiúais con la cantinela de siempre: que si el servio, que si ataca el albanés...”

“...siempre es el último en llegar el que provoca el conflicto, y en esa época en la que los servios llegaron del norte, los albaneses ya estaban allí, en Kosovo; pero ahora todo aquello parecia carente de sentido.
Como si adivinara sus pensamientos, Vladan le dirigió una mirada de desconsuelo.
-Esta desgracia, hermano, la hemos sembrado nosotros mismos. Nos hemos estado degollando durante años y años por Kosovo y ahora son otros los que se lo quedan.”

“La lanza bàrbara había señalado siempre, a modo de poste inicador, las fronteras del continente, però fue rápidamente olvidada, como la pesadilla que se desvanece con la llegada del alba. Así es como todos habían olvidado a Atila y a Gengis Khan, de igual modo que acabarían borrando quizás un día a los otomanos de su memoria.”

El mateix cant es repeteix contínuament en la història.

“Alzaos, servios, los albaneses no arrebatan Kosovo, y los adeos albaneses salmodiar: Levantaos, albaneses, Kosovo se lo queda el eslavo.
Así son las cosas en este mundo, se decia que había sentenciado uno de los príncipes, la sangre no discurre de la misma manera en la vida y en los cantos y nunca podrá saberse cuál es su verdadero cauce.”

En l’esplanada, aturats per l’accident d’un camió, contemplem com una llum de tons diversos amen aça tempesta. Milers d’ocells i corbs volen en totes direccions, també alguns corbs dibuixen arcs sobre la carretera repleta de benzineres d’infinites companyies, que sens dubte han de ser pel blanqueig de diners.
Grans toyotas 4X4 amb vidres foscos de la ONU, que estona abans ens han avançat amb certa violència, estan ara aparcats en els pàrkings d’hotels de cinc estrelles, que hi ha disseminats als marges de la carretera.

“Alá!, hace más de seiscientos años que estoy aquí, un monarca solitario (Murad I), en medio de la inmensidad cristiana. En ocasiones, en las horas más crueles, me ronda la sospecha de que mi sangre sea el origen de todos estos horrores. Ya se que es una idea insensata, no obstante, desde la no-vida donde me hallo, Señor, te lo ruego, concedeme por fin el olvido. Haz que retiren mi sangre de esta planicie helada. Y que no ser contenten con llevarse la vasija de plomo, sino que excaven toda la tierra en el lugar en el que estuvo emplazada mi tienda, allí donde la tierra se impregnó por primera vez con esa sangre. Sí, Dios mío, haz que arranquen todo el barro en derredor, porque bastan unas gotas de sangre para contener en su interior toda la memoria del mundo.”