PRIZREN, ESGLÉSIES, MESQUITES I NITS DE TERROR



Lamentant no haver tingut temps per visitar Decani i Pecs, arribem a Prizren, la ciutat més bonica de Kosovo.
Cansats i sorpresos pels minarets i la cúpula de la mesquita Sinan-Pacha, carrers només per a vianants i les cases escalonades a la muntanya amb algunes d’elles cremades, aparquem sobre de l’acera i seiem a prendre un te en una terrassa per contemplar l’ambient de la tarda.

Les cases que es veuen amb senyals d’haver estat incendiades, són fruit d’uns aldarulls succeïts al març del 2004, quan uns soldats serbis perseguien un nen albanès que posteriorment es va ofegar al riu. A causa d’això, els albanesos van començar a prendre foc a les cases on vivien el serbis, deixant aquestes senyals.



A l’altra banda del riu, veiem una grua que s’està enduent un cotxe i riem pensant que podria ser el nostre. Ens aixequem i era el nostre! Correm cap allí, ja estaven enganxant les rodes davanteres per poder-lo remolcar, i nosaltres que per favor no ho fessin,...
Encara es pot dir que vam estar de sort amb els policies. Després d’estar regatejant per baixar el preu de 70€ , i estar rebent els cops del policia amb el revés de la mà contra el meu pit, ens va deixar la multa per 30€, que segons deia era per pagar el desplaçament de la grua. Ho vaig trobar acceptable. La Nàdia li va tirar els diners al capó del cotxe insultant-lo en català.

Quan vam trobar l’únic hotel obert que vam veure pel centre de la ciutat, ens vam adonar que el preu per una habitació amb sang al matalàs, coixins plens de pels, cortines de consulta de metge d’anys 70, amb un bany i una aixeta que no deixava de gotejar, porqueria per tot arreu, amb passadissos foscos de pel·lícula de terror i nosaltres com a únics hostes, se’ns havia multiplicat per culpa de la multa. Na Nàdia es desperta amb un sobresalt, doncs quan ja clarejava una successió de forts sorolls que cada cop eren més propers, com si estiguessin obrint a cops totes les portes de l’immens passadís, de fet les estaven obrint no sabem qui ni perquè, s’anaven acostant. Afortunadament la nostra va passar de llarg i els cops van continuar.


Els passejos per la ciutat resulten tranquils i agradables, encara que amb soldats alemanys armats amb metralladores grandioses, caminen pel carrer com de passeig. Al costat, provocatives adolescents amb faldilla curta de quadres i corbata sobre camisa blanca, coquetegen envoltades de jovenets que toquen frenètics la darbuka. Al costat, una església envoltada d’espines per tal d’evitar possible atacs, et recorden on et llevaràs demà.

Quan entrem a la mesquita Sinan-Pascha, un noi de menys de 30 anys ens comença a parlar i ens pregunta d’on som. És l’imam de la mesquita tot i que vesteixi un xandall addidas. Té certes dificultats per comunicar-se en anglès, i en àrab ens afirma que la ciutat és de majoria albanesa i ens dona dades sobre del seu país un pel inflades, tal com que la població albanesa a Kosovo és del 99% .



Prop de la mesquita sopem en un restaurant on els cambrers i cuiners desborden amabilitat, tots són nois joves i ens tracten més com a convidats que com a clients. Ens preparen uns dels millors macarrons que hem menjat mai, tot amb un tracte amabilíssim. Quan ens porten la pasta, el que sembla l’encarregat, comença a bronquejar a un dels cambres perquè no ens havia portat el formatge ratllat, tot i que no l’havíem demanat.
Prenem te després de sopar, mirem al voltant i ens sap greu al veure que som els seus únics clients, ens diuen que aquí hi arriben pocs estrangers que no sigui tropes o cooperants. Quan ens porten el compte, no ens podem creure que hàgim menjat tan bé per tan pocs calers.


Abandonant Prizren, una vegada passada la base militar alemanya, la carretera de s’interna en un congost estret entre parets de roca i arbres, passem bona part del trajecte envoltat de jeeps militars.

Quan finalitza el congost la carretera puja vertiginosament muntanya amunt, sempre envoltats d’un paisatge esplèndidament verd amb clarianes i prats al fons de la vall. Als cims de les muntanyes encara es podem veure les restes de les últimes neus de l’any. Quan més es puja més increïbles són les vistes.



En la cara de la muntanya que dona a Prizren, no hi trobem cap poble, només un bar al superar el port, i algun campament de gitanos. En canvi, en la cara que fa el suau descens cap a la frontera macedònia, està ple de poblets amb molta vida, nens i nenes que van a l’escola acompanyats de dones primes vestides de negre amb mocadors al cap també negres.
Tenim la falsa sensació de què en aquesta zona la vida és més tranquil·la i segura, com en un altre ritme que la resta d’aquest futur país. Mentre veiem passar a grups de joves que caminen per el marge de la carretera. Ells són el futur de Kosovo.

El pas fronterer és àgil, ens fan obrir el maleter, ens pregunten que portem a les bosses i si veníem per feina. Al dir que tan sols hi veníem per plaer, amb un somriure ens tornen el passaport i deixem enrere un pastor alemany que jeia mort a l’asfalt en mig de les dues fronteres sense que ningú l’apartés d’allà.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada