EN TERRA ALBANESA

Després d’un lluita de cops de colze, contra una cara dura i morro sense límits, entre crits d’un policia que vol posar ordre sobre aquells que semblen tenir tanta pressa, aconseguim entrar a Albània després de pagar uns 10€, i de perdre-hi més d’una hora, això si, els agents de la duana albanesa, ho fan amb força amabilitat.


Com bolets que creixen sobre l’herba primaveral, i amb les muntanyes macedònies encara amb restes de neu com a teló de fons, i des d’on ahir observàvem els llums difosos de la riba albanesa, comencen a aparèixer els omnipresents búnquers que hi ha disseminats al llarg del país. Entre 600.000 i 700.000 van ser construïts als anys 60 per l’estalinista Enver Hoxha. Segons ell eren per prevenir una hipotètica invasió que mai ningú va dur a terme. Es va calcular un búnquer per cada 4 o 5 habitants. Resisteixen l’àtac d’un tanc i són transportables. Quan l’enginyer que els dissenyava havia acabat de construir el primer, el senyor Hoxha, el va fer entrar dins del bunquer i va fer que un tanc hi obris foc. L’home en va sortir il·lès.

Actualment diuen que al menys la meitat de joves albanesos han perdut la virginitat a l’interior d’alguna d’aquestes claustrofòbiques construccions, doncs ja se l’hi ha tret una utilitat més profitosa ara que als 60. Alguns també els fan servir de vàter i segurament per a coses inimaginables. De moment el govern no es planteja acabar amb ells, doncs es calcula que un home necessita uns quants mesos per destruir-ne un, i aquest genera unes quantes tones runa. Realment el país té altres lògiques prioritats.




Una de les primeres impressions que vam tenir al entrar en territori albanès, va ser arribar al cim de l’hospitalitat que havíem viscut fins ara en el viatge. Ni una mala ni dura mirada eslava. No sabríem definir ben bé quina era la característica física dels albanesos, no s’assemblen als eslaus, ni semblen grecs tot i tenir cert aspecte mediterrani.

La deixadesa i la brutícia a les afores dels pobles, juntament a horroroses fàbriques que algunes no es veia clar si estaven o no en desús, transcorren al marge del camí. El que semblen cementiris de cotxes, apilen portes en una banda, i sostres d’automòbils a l’altre. Paradetes de fruits del bosc i d’enigmàtiques begudes, amb un plàstic com a sostre, succeeixen continues al marge de la carretera. Nens treballant rentant cotxes de luxe és l’ordre del dia.

Muntanyes verdes i una terrible i immensa fàbrica quasi del tot rovellada, dibuixen el panorama alçat d’Elbasan. Hi ha ciutats fetes perquè els
seus habitants les puguis gaudir, però d’altres sembla que hagin estat construïdes en contra de la seva població, amb una arquitectura que fa que sembli impossible que cap cosa hagi d’anar millor del que va, que res et faci pensar massa ni més enllà dels instints més bàsics i més animals. Elbasan ens crea la sensació d’estar en una d’aquestes últimes, sembla que en alguns aspectes, el temps s’hagués aturat donant una treva a les infinites antenes parabòliques i als omnipresents Mercedes que romanen a baix aparcats.











En un restaurant de carretera que vam trobar abans d’arribar a Tirana, tan sols servien xai, ens van demanar quants quilos en volíem. Ens van sevir les costelles sense cap tipus d’acompanyament, carn i res més.
En una altra ocasió l’escena es va repetir a la ciutat de Shkoder al nord del país, però en aquella ocasió en lloc de ser xai era una mena de salmó. Només entrar al restaurant els homes que hi havia en una taula, es van aixecar per acompanyar-nos a seure, un d’ells ens va preguntar en francès si el parlàvem, i en dir-li que l’enteníem, es va quedar tallat, i somrient ens va dir quelcom com peix. Els seus amics el miraven admirats, i ell tot orgullós feia gestos de què us havíeu pensat, eh?

Després de superar un port de muntanya de pujada i un altre de baixada, la interminable carretera desemboca a Tirana. Un clima calorós però agradable ens convida al passeig. La ciutat no és bonica en absolut, però tenia alguna cosa que va fer que ens hi sentim molt de gust. Era dissabte i els carrers i parcs estaven plens de gent passejant, mercats a l’aire lliure, lluïen les fruites ordenades de colors.


Els amples carrers que creuen la plaça Skandenberg, amb un tràfic en el que el 90% dels cotxes són Mercedes Benz i altres encara més luxosos, conflueixen en una banda el museu nacional d’història amb un mosaic amb la lluita dels obrers, en l’altre l’opera quadrada, amb columnes
angulars, on homes llueixen enormes feixos de bitllets.


L’estàtua del príncep Skanderberg, el qual unificà als albanesos per lluitar contra l’imperi otomà, sembla que vulgui presidir i controlar tot el que succeeix dins de la plaça damunt d’un musculós
cavall a la vora de la fabulosa i senzilla mesquita Ethem-Bey. A dins, mentre el sol de la tarda
que cau i es filtra per les finestres, l’únic home que hi ha a la mesquita resa devot i solitari. Un
petit balcó des d’on l’imam emet els sermons està integrament construït de fusta, envoltat d’una
senzilla cúpula pintada amb colors suaus i agradables. Es podria dir que en una sola plaça, Tirana va voler agrupar gran part dels seus edificis amb interès tan arquitectònic com de valor cultural.






En una zona de la ciutat, prop del centre, es troben una sèrie d’edificis pintats de colors vius que contrasten amb els soviètics i monocroms veïns que no van rebre la mateixa sort. Pocs anys enrere, arquitectes de la ciutat van prendre aquesta iniciativa per integrar un poc de color i de vida en una ciutat que d’entrada no desprèn massa alegria.
Construïts en els últims anys, molts cafès i restaurants a l’estil “occidental”, es despleguen al llarg d’amples carrers amb multitud de gent jove i arreglada.

Segons ens explica una jove, que no acaba d’entendre ben bé que és el que hem vingut a veure a la seva ciutat, o en el seu país en general, ens diu que tota la joventut viu cara a l’aparador, vesteixen texans i camises de marques, que en realitat els hi ha costat un mes de sou, i estant vivint a pisos amb unes condicions de vida que freguen la misèria. La corrupció sembla no tenir límits establerts, multitud de enormes cotxes de luxe pràcticament nous, inclús models que encara no han arribat a Catalunya, es passegen amb tota tranquil·litat pel centre, conduits per sinistres personatges amb la closca afaitada i cara de pocs amics. La noia ens comenta que aquests cotxes han estat robats a Itàlia o a Alemanya i han entrat per el port de Durrës. És evident que el govern ho sap però fa la vista llarga, què pots esperar! comenta, fins fa només 10 anys per conduir un cotxe només necessitaves un cotxe, no feia falta cap mena de llicència ni carnet de conduir...

Faltaven un parell de setmanes perquè el president dels EUA vistes la capital, i ja s’estava perparant un dispositiu de seguretat, possiblement preventiu i innecessari. Quan vam marxar d’allà, van córrer rumors de que en una aglomeració algun albanès, eternament agraït per l’actuació de la coalició de la OTAN, dirigida per els EEUU al 99, sobre Sèrbia, va robar el rellotge al “senyor” Bush.



Sempre es possible estar passejant per qualsevol ciutat del món i trobar sorpreses tan desagradables com aquesta.





Per la sortida nord de la ciutat abandonem Tirana per un carrer polsegós que per uns instants creiem que està en obres. Edificis d’obra vista o revestits amb ciment, s’alcen damunt de multituts de gent que s’apila a l’acera sota para-sols de platja per combatre que el sol roent espatlli els aliments que apilen a les caixes de cartró. Dones amb nens creuen els carrers sota la mirada de destartalats autobusos que no deixen de cremar oli. Els contenidors no tenen rodes, i els que encara en conserven estan horitzontalment col·locades, tots tenen diferents alçades, sembla que hagin estat dansant i s’hagin aturat de cop per esgotament o per vergonya, no es deuen sentir massa útils. Estan buits i envoltats d’escombraries.
Les construccions de planta baixa que creixen al marge de la carretera, deixen els ferros dels fonaments a la vista, per si alguna vegada s’ha de seguir-hi construint més pisos a dalt. Podríem estar circulant perfectament per qualsevol país àrab. Les aceres estan aixecades i l’asfalt es limita a uns pocs metres justos perquè puguin cabre-hi dos cotxes, que amb els avançaments temeraris d’alguns, quasi sempre mercedes, creiem haver deixat els avorrits límits europeus molt temps enrere.

Kruje és segurament la única atracció turística com a tal que té Albània. Escalonada en una muntanya, casetes baixes i alguns blocs de pisos es dispersen per una petita vall sota la atenta mirada dels minarets acabats en forma de punta a l’estil turc. A dalt de tot, una espècie de ciutadella envolta un castell amb un museu i unes vistes espectaculars. Un parell de carrerons circumdants, empedrats i inusualment, netíssims i cuidats, estan replets de botiguetes de souvenirs amb els taulats inclinats. No hi ha turistes, i al seu pas els venedors ens ofereixen els seus productes resignats. Una família de un pare amb els dos fills telen estores i tapissos amb mètodes que pràcticament no ha canviat en els últims 200 anys. Hi ha artesania que és autèntica, però tot dona la sensació de decorat.

Molt a prop de la frontera montenegrina, a Shkodër, sense saber del tot perquè, ens aventurem a creuar un pont amb la superfície de fusta a l’hora que un altre cotxe que venia de cara ja hi era dins. En el moment en que ens trobem l’un davant de l’altre, ens adonem que no n’hi cabem dos. Intentant buscar una mica d’espai on no n’hi havia, de seguida vam veure que alguna cosa no anava bé, els dos cotxes ens havíem quedat a tocar l’un de l’altre, i el nostre estava com desnivellat. El conductor de l’altre cotxe a menys d’un pam l’un de l’altre, nerviós feia senyes de que baixéssim la finestreta, però aquesta estava encallada i no hi havia suficient espai per obrir ni dos dits la porta. Una roda davantera estava suspesa i no hi havia res entre ella i l’aigua que baixava del riu, mentrestant un inquietant grinyol de les bigues de fusta que no teníem clar si aguantarien, no col·laborava gens a favor dels nostres nervis. Un policia va començar a córrer des de darrera cap al nosaltres, i amb un cop just de volant i la sort de no haver fregat el cotxe del company, vam poder sortir d’aquell estúpid enrenou en el que de manera absurda ens havíem vist embolicats.

Fins arribar a la frontera de Montenegro, creuem cases que no sabríem si arriben a ser pobles, entre un ambient dolçament rural. Al passar la gent ens saluda a la oriental, carros de cavalls cavalquen amb els seus genets drets a sobre el carro. En aquesta zona, els clans tribals operen amb els seus codis centenaris, la zona ha quedat al marge del temps i aquí l’estranger és un convidat.

Una tortuga de dimensions considerables que pacientment ha creuat la carretera, ens ha fet patir de valent. Ha passat decidida i sense mirar. Miraculosament ha sortit il·lesa i ha continuat a pas tranquil, ella no hi entén pas de fronteres ni de coses d’aquestes, mentrestant nosaltres estem fent cua per tornar a internar-nos en terres eslaves.