DE SARAJEVO A NOVI PAZAR, UNA PINZELLADA SÈRBIA

Prenem rumb cap a Novi Pazar des de Sarajevo. La carretera es comença a enfilar per turons suaus i verds. Aviat entrem a la República Sparska i totes les indicacions les trobem en escriptura ciríl·lica.


Després de viatjar una bona estona paral·lelament al riu Drina, amb un cabal impressionant i envoltat de parets rocoses i arbres un pèl foscos, arribem a Visegrad, ciutat pràcticament fronterera en la que hi ha un espectacular pont construït sobre el riu.
Una estreta carretera, envoltada d’un paisatge tremendament rural i bucòlic, on les dones porten sacs de palla a l’esquena i mocadors de colors vius al cap, mentre homes amb americana fumen i ens miren somrients al passar. Dolça primavera, a un ritme no massa accelerat per poder contemplar l’espectacle, rodem tranquils fins arribar a la petita frontera sèrbia.

No podem dir massa cosa sobre Sèrbia, ja que tan sols en vam creuar un petita part del sud, fent nit a Novi Pazar, però quan en tinguem l’ocasió la visitarem. Feia molt bona pinta.

El tràmit se’ns allarga més del previst, ja que quan vam entrar a Croàcia, no ens va segellar el passaport, i el policia serbi, no entén com vam poder entrar a Bòsnia amb un cotxe croat sense segell d’entrada a Croàcia. Després d’uns minuts posant cara de tontos, ens l’estampen al passaport. Només entrar en terra sèrbia ens cau un xàfec que ens fa reduir la velocitat, cosa que es suma al deplorable estat de la carretera.

Creuem un resort ple de construccions recobertes de fusta en la que hi ha una estació de esquí, i un cop superat el coll de muntanya, un paisatge de llegenda entre boira o núvols baixos que reposen a les faldes de les muntanyes, ens obsequia amb el millor somriure de la natura balcànica. El sol que comença a pondre’s, ens dona la benvinguda. Les vistes són més que fabuloses, el verd intens només l’interrompen algunes cases que apareixen orgulloses de ser allí. Ens prometem que tornarem per veure amb la tranquil·litat que es mereixen aquestes valls fèrtils.

Cada quilòmetre que avançàvem, era més fosc i la carretera estava en pitjor estat, feia molt que no veiem cap indicació. Quan trobàvem qualsevol signe de vida preguntàvem si anàvem bé. Cada vegada, teníem la sensació de que la gent era cada cop més amable. Al cap de poc, quan ja s’havia fet de nit del tot, la carretera en obres es va convertir en un interminable camí de terra.
Creuem la ciutat de Sjenica, on veiem homes amb llargues barbes i gorros típicament musulmans. Sentim com si estiguéssim quasi en un país àrab, on els pobles que s’extenen al llarg de la carretera amb una mena d’activitat frenètica i relaxada, als voltants de parades de menjar i beure. Lentament per el camí que més endavant torna estar asfaltat, arribem a Novi Pazar, l’última ciutat gran abans de Kosovo.

Casualment trobem un hotel força estrany, amb una habitació sense cap finestra i amb les parets folrades amb la mateixa moqueta del terra.

Demanem si podem menjar alguna cosa i ens porten aquesta pantagruèlica safata. En aquest ambient curiós i fosc al costat de la barra del que semblava un pub, amb posters i fotos d’escaladors i de immenses muntanyes, al costat d’homes amb aspecte dur, vam recuperar tota l’energia i una mica més de la que necessitàvem.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada