ESLOVÈNIA. DOLÇA I VERDA

Eslovènia és sens dubte el país més fàcil i més “europeu” de visitar al llarg dels Balcans. Grans muntanyes, llacs d’increïble bellesa, fàcils caminades i extensions de verds, signes de terra fèrtil. Aquí, al menys balcànic de tots els països de l’ex Iugoslàvia, no es fan gens palpables els 10 dies de guerra que va patir quan a l’any 1991 es va independitzar el país. Al veure’s lliure de conflictes ètnics, el camí per a Eslovènia va ser molt més planer.

Tot i haver sortit des de Barcelona amb el nostre cotxe, el viatge per a nosaltres comença a Eslovènia, a les coves de Postojna, descobertes a principis del segle XIX, són unes de les coves més grans del món amb més de 20 quilòmetres de canals subterranis i grandioses galeries amb mils d’estalagmites i estalactites que el riu Pivka va anar modelant al seu pas. Algunes són com columnes inabraçables, me ntre que unes altres són pràcticament translúcides.


La seva capital Ljubljana, tot i ser una ciutat petita, potser la capital més menuda de tot Europa, ha sabut combinar la seva tranquil·litat, amb un caràcter obert i dinàmic. Ljubljana és també una barreja de corrents centreeuropees i balcàniques properes al caràcter mediterrani. Un petit i cuidat casc antic, fan que la estada a la ciutat es converteixi en agradables passejades entre terrasses de cafès a la vora del riu, on els habitants de la ciutat omplen tots els dies de la setmana.

A mig camí de les muntanyes més altes, prop de les estribacions dels Alps Julians, ens vam detenir a Skofja Loka, una petita localitat amb un casc antic preciós i molt ben conservat. Amb un ambient nobiliari de grans i antigues mansions, la vida transcorre tranquil·la entre terrasses de cafès, artesans i nens que surten de l’escola, omplint placetes plenes de flors de colors, que fan ballar la memòria fent que a estones creguis estar passejant per algun poblet dels Alps austríacs o suïssos.



Bled al nord del país destaca pel seu llac homònim amb cignes i un illot amb un monestir. Amb un fàcil caminar el llac es pot voltar a peu en menys de dues hores, les seves aigües netes i transparentes conviden al bany. Als voltants del poble està ple de casetes amb jardinets bucòlics, que per un preu més que raonable lloguen habitacions amb magnífiques vistes a les muntanyes. Encara que als volts i a la riba del llac, hi hagi uns quans hotels potser amb masses pisos respecte a l’entorn.


Però el llac de Bled no és més que la recessió del glaciar i ara llac Bohinj, el qual es troba a menys de 100 km. És d’una espectacular bellesa, comparable a la d’un fiord escandinau. Aigües tan pures i calmes com un mirall, que canvia de tonalitats, al mig, com de color negre d’un profund abismal incert, que perd intensitat per convertir-se en dolços turqueses a mida que s’acosta a l’herba verda que creix amb la força de la perseverant i pràcticament pluja diària.



Les muntanyes que l’envolten, els Alps Julians, amb pics escarpats com ganivets que sembla com si volguessin actuar de defensa de tal incomparable espectacle, encara conserven restes de neu. Més avall, arbres centenaris amb arrels que sobresurten de terra abraçant inclús les roques, formen uns boscos, que gairebé no deixen que passin els rajos de sol, tot és humit i fa bona olor. En un extrem del llac una cascada en la que l’aigua sorgeix de l’interior d’un immensa paret de roca, alimenta el Bohinj. En l’altre extrem, un rierol drena les seves aigües amb mils de truites que sembla que es vulguin tirar riu avall.

Els passejos per les carreteres secundàries dels voltants ens fan tornar més somiadors i ens relaxen, fins que un cel ennegrit comença a descarregar damunt nostre. La pluja ens va seguir acompanyant fins que vam marxar d’Eslovènia, i vam passar d’anar amb sandàlies i màniga curta, a vestir anorac d’hivern en menys d’un dia.

COSTA "EXTRANYA"

La primera ciutat que parem a Croàcia és la bonica Rovinj amb una successió d’agradables carrers empedrats que desemboquen en alguna plaça o pràcticament al mar, agradables passejades que no ens volem ni imaginar en ple mes d’agost.
Edificada sobre un turó amb una curiosa arquitectura en la que les llars de foc sobresurten dels edificis visiblement. Frescos patis interiors plens de testos amb plantes, ens transporten a memòries i records empordanesos.
A les ribes dels hotels que donen al mar una mena d’ambient a l’estil Capri, molt a la italiana, apreciem una mena de dolce vita barrejat amb vici torrat al sol. Tot plegat representat com en escenes de la novel·la “La extraña” del virtuós escriptor magiar Sándor Márai, on turistes que sense saber ben bé el perquè acabes sentint cap a ells ena mena de no se què que no sabries perquè però que tampoc ets veus en cor d’explicar. Potser turisme de sol i platja?, no se, no és ben bé això, o potser si.

Pula, a pocs quilòmetres de Rovinj, té un dels amfiteatres romans més grans i ben conservats del món. És immens, seiem a les grades per observar l’espectacle, l’obra ja és a punt de començar, el sol que s’està ponent es filtra amb tons vermellosos i ataronjats per els arcs de la part més alta de l’edifici, la temperatura és agradable i no hi ha ningú més en tot l’amfiteatre.



Després de passar per les afores de la no massa bonica Rijeka, comencem a divisar l’àrida illa de Krk. És com un roc estèril dins el mar molt a prop de la costa. Té un aeroport i una base militar, la cosa no promet, i seguim direcció sud.


Ens han parlat meravelles de l’illa de Rab, i ja que estem aquí decidim descansar-hi un parell de dies. Després de quasi haver de barallar-nos amb els altres usuaris del ferry que es volien col·lar, aconseguim ficar el cotxe al vaixell. La cara de l’illa per la que s’arriba a través del mar, és totalment seca i inerta, no hi ha cap tipus de vegetació, però en l’altra cara la cosa es diferent del tot. Comencen a aparèixer pins que creixen a la vora del mar, el paisatge és purament mediterrani, inclús creix un verd sorprenent als marges de la carretera.
En una part de l’illa ens hi sentim bé, és tranquil·la amb caletes i racons mig deserts que fora de temporada semblen mig abandonats. Després de trepar per un mur seiem per veure la posta de sol a la terrassa d’un bar tancat al mig del no res.
Sopem al poble amb el mateix nom que l’illa, amb carrers antics i en bon estat de conservació.

Ambient nocturn als carrers de Rab!!












En l’altra cara de l’illa trobem càmpings en els pinars, llargues platges de sorra fina amb para-sols. En prou feines el mar arriba a cobrir el genoll més de cent metres aigua endins, un espai ideal pels alemanys i ple d’alemanys, tot plegat en aquesta banda resulta un pel trist.
Unes fortíssimes ratxes de vent ens desperten de matí, i marxem de l’illa. Després de més de dues hores d’espera en el port aconseguim entrar amb el cotxe al ferry, i aquest comença a avançar penosament sobre un mar enfurismat. Dins del vaixell coneixem a un grup d’holandesos, que orgullosos ens expliquen que han fet la ruta Àmsterdam-Rab amb uns cotxes preparats i plens de enganxines. Sembla que vinguin d’un rally. Quan els diem l’objectiu de la nostra ruta es posen les mans al cap i no acaben d’entendre el perquè de tot plegat. Les ondades que sacsegen el vaixell, i repiquen contra el casc, ens deixen xops al ser ajudades per ratxes de d’un vent, huracanat.

MALEIDES MÀQUINES

Poca estona després, pujant per la carretera de corbes que uneix Senj amb l’autopista que va direcció Rijeka o Zadar, el nostre cotxe va dir que ja estava bé, que ja n’hi havia prou de fer quilometres i de remullar-se amb aigua de mar, i es va parar mentre estàvem a avançant a un camió. Vaig trepitjar gas a fons i el cotxe no corria, no podia seguir, tan sols es veia un fum blanc i espès, i s’escoltava el clàxon del camió.
Després de llargues i denses converses amb els operadors del RACC de Barcelona i de Croàcia, vam aconseguir que una grua ens remolqués fins a Zadar on hi havia el taller adequat més proper. Era molt complicat fer entendre a l’operador que la “j” es pronuncia com la “i”, i per tant no era Senj amb jota de Juan, sinó amb “i” de Itàlia”. Van ser dues hores al costat d’un noi de mirada dolça, reia i xerrava, en croat.

Un cop a Zadar, després d’estar una hora més buscant el taller en una zona industrial vam arribar-hi. Un home de quasi dos metres amb grans espatlles i amb el cap afaitat, s’acosta al cotxe, obre el motor sense saludar. Jo el somric, ell no, i diu turbo, tot tancant el capó del motor amb una força innecessària.
La Gabrjela, l’encarregada, ens porta cap al bar que han construït dins del taller, ens convida a una piva i ens xerra una mica de tot, i del cotxe, diu que ens ha rebentat el turbo i que evidentment no podem continuar conduint. El preu de la reparació puja 2400€. De cop una afortunada trucada des de Barcelona ens diu que no em de pagar res, que la peça venia defectuosa de fàbrica i que ens la paga la marca del cotxe. El RACC el repatriarà fins a Barcelona i ens pagarà un vol per tornar el dia que vulguem. No li diem res a la Grabjela, ja que sospitem que si perd aquestes peles ens farà fora d’allà i no tenim res a fer. Cada vegada tot el que anem veient per allí és més estrany, cotxes de luxe amb gent amb mala pinta, discussions evidentment inintel·ligibles sobre nosaltres,...
Com que ja era l’hora de plegar per als treballadors del taller vam dir que l’endemà al matí vindríem a primera hora per parlar del cotxe.
El RACC ens va pagar inclús un hotel que, segons ells estaria per el centre de la ciutat, em va dir: “no us posarem pas en un polígon industrial...” Ens van posar en una mena d’hotel apartament en un polígon industrial. S’estava fent de nit i el taxi pagat pel RACC que ens havia de portar a l’hotel no apareixia, sorprenentment sense parlar amb ningú ni saber l’hotel en el que havíem de dormir, dos armaris en forma d’home amb el corresponent cap afaitat, ens van pujar en un luxós Mercedes i ens van portar a una velocitat de vertigen fins l’hotel.

En un passeig nocturn visitem el casc antic de Zadar, emmurallat, al costat del port de amb un trànsit considerable d’enormes ferris plens de cotxes i de camions. Carrers empedrats amb restaurants i botigues amb roba de marca, determinen l’ambient de les tardes i els vespres. Més tard a la nit, manades de joves de tota mena ocupen els bars i fan botellón cridant pel carrer, alguns amb estètica skin fan que baixis la mirada al seu pas.

Vam passar llarga estona conversant: com li havíem de dir l’endemà a la Gabrjela, que el cotxe s’havia de quedar allà, fins que una grua ves a saber quan vingués a buscar el cotxe?? Estàvem segurs de que quan li diguéssim, ens diria que havíem de treure el cotxe del seu taller. I així va ser, va dir que en el seu immens taller no hi tenia espai, li vam intentar fer entendre que no teníem els diners i que havia de comprendre que si ens podíem estalviar 2400€, ho faríem. No hi havia manera de fer-la entrar en raó, i vam recórrer a l’estratègia que ja teníem preparada, ja que ens en vam adonar claríssimament el dia anterior. Llogar-li un cotxe per uns dies, donar-li algun benefici perquè s’emprenyés menys i ens deixes tenir el cotxe allà. Va funcionar, però van ser més de dues hores de tensió i converses en les que la Gabrjela feia d’intèrpret entres nosaltres i el seu marit i una colla de mafiosos amb molt poques ganes de negociar res.

Més tard va tornar a somriure i a preguntar-nos més sobre les nostres vides i el nostre viatge, inclús ens va tornar convidar a prendre el que volguéssim en el bar del qual estava tan orgullosa de tenir dins el taller. Amb el que no vam caure, va ser que el que el millor que haguéssim hagut de fer era avisar al RACC, i s’enduéssin el cotxe a un altre lloc, però ja era tard, tot estava fet.


L’ impressionant Parc Nacional de Plitvice, amb llacs que vessen d’una natura que sembla no tenir límits, entre colors quasi de fantasia que fereixen als ulls de tanta bellesa, no tenim més paraules per descriure el que veiem. Estem saturats, és massa espectacle així de cop. No hi ha temps suficient per assimilar tot el que es veu, a més quasi no hi ha gent. Passegem tranquils per caminets, entre cascades i llacunes que desprenen una frescor agradable, l’aigua és plena de peixos. Si fos peix no voldria estar a cap altre lloc, no es podria aspirar a més.

MOSTAR

Des de Zadar, agafant l’autopista que porta cap a Split, ens desviem cap a Imotski per arribar a Mostar, capital d'Hercegovina. Tot i haver-la visitat amb molta més calma en ocasions anteriors, mai havíem tingut aquesta visió de la ciutat, arribant per la carretera que serpenteja una muntanya des de l’oest. Ens adonem que estem al costat de la creu, des d’on les tropes croates bombardejaven la ribera bòsnia musulmana de la ciutat. El tamany de la ciutat ens sorprèn, doncs mai l’havíem vist des de dalt, on es diferència perfectament el centre històric, de la part nova amb edificis de caire soviètic.


Una de les primeres imatges al entrar a Mostar. Una església, un edifici destroçat, un de novíssim i un cartell impecable.

Sens dubte Bòsnia i Hercegovina, és el país al que més car va sortir la guerra, els senyals són tristíssimament
evidents.
Mostar, reconstruïda i orgullosa aixeca el cap, mirant endavant però sense voler oblidar. En més d’una paret castigada per mils de projectils, s’hi pot llegir “don’t forget”, i és que mentre en algunes cases, els seus propietaris han volgut arreglar les seves façanes per intentar oblidar fets que mai s’haurien de repetir, altres les mantenen intactes. Pels carrers on ara i circulen els cotxes amb total tranquil·litat, s’hi poden observar els impactes dels morters dibuixant formes de tristes flors, anomenades per alguns, les roses de Sarajevo.
Ens allotgem en un hotel en que l’encarregat parla un correcte castellà, ha viscut a Donosti i a Barcelona, doncs era el representant i millor amic del futbolista Kodro, el qual no sabíem que és de Mostar. L’hotel a prop del magnífic i reconstruït pont que els otomans van aixecar a segle XVI, i posteriorment van destruir bombardejos croats al 1993.

Els passejos per la riba est del turquesa Neretva són dolços i transcorren lentament, però a l’hora, en certs moments, sembla que tot sigui una mena de decorat perquè s’hi puguin estar els turistes; restaurants, cafès, mesquites, botigues de souvenirs,... Afortunadament la ciutat és molt més que això.


A l’atra banda del riu molts restarurants esperen escalonats en la pendent, a què els autocars plens de turistes n’ocupin les taules.

Els carrers que envolten el barri amb les boniques casetes de colors Hansel i Gretel, semblen pertànyer a una ciutat diferent, hi ha moltes construccions en runes, on la pobresa es fa palpable. L’edifici de l’antiga televisió de Mostar està pràcticament destrossat, al costat impecables sucursals bancàries contrasten greument.


No es pot entendre una guerra, ni tampoc les accions de les armes, però el que encara es pot entendre menys són els incontables impactes de bales que hi ha a molts edificis civils i no civils. No puc comprendre l’odi que hi pot haver dins d’algú per que pugui arribar a descarregar tal quantitat de munició sobre qualsevol cosa o sobre algú.


A la nit quan tornem a l’hotel, el simpàtic encarregat ens rep amb una mena de bogeria i ens diu que el seguim tot corrent. El motiu és que al restaurant de l’hotel hi han uns militars espanyols que hi estan sopant. Immediatament ens fan un lloc a la taula i ens conviden a prendre un deliciós licor de nous. Són dos simpàtics militars veterans i una parella de bòsnis, que treballen per les tropes espanyoles. Ella és bòsnia musulmana, ell bosni croat, però s’entén a la perfecció, els dos son encantadors. Ell, en Dragan, contesta a tot el que li preguntem, en canvi ella vol oblidar la guerra, no en vol parlar, i molt aviat desapareix l’impressió que en primer moment tenim sobre en Dragan. Sembla un dur caça recompenses, però és un tros de pa. Mentre conversem amb tots ells estesa i relaxadament sobre la reconstrucció de Mostar i d’altres missions a les que anteriorment han estat destinats, els militars s’aixequen i diuen que si no arriben abans d’hora a la base, rebran un càstig. No sabem què, però realment els homes tenen pressa. En Dragan ens cita a la recepció de l’hotel al matí següent per ensenyar-nos la base militar en la que treballa.

A l’hora en punt que a la nit abans vam acordar, en Dragan ens està esperant somrient. A tota velocitat amb un potent Audi A6, ens porta fins a l’entrada de la base, ubicada a l’aeroport de la ciutat i aconsegueix dos targetes de visita, intercanviant unes paraules en àrab amb els vigilants de la base, membres de les tropes marroquines. Es defensa prou bé en àrab, i és que ha viscut a Iraq, treballant amb les tropes. Un cop dins, ens diu que podem fer les fotos que vulguem però que els marroquins no ens vegin, quan menys gent ens vegi la càmera millor.
Molts bòsnis estan treballant dins la base, i tots ells parlen castellà, sembla que han fet forts lligams amb els espanyols que l’habiten. Ara veuen el futur amb incertesa, doncs queda poc més d’un mes pel desmantellament i la retirada espanyola. Fa més de deu anys que hi treballen, no saben que és el que els espera, els soldats també senten tristesa per abandonar aquesta terra, diuen que hi han fet arrels.

Per primera vegada hem vist una base militar per dins, i ens ha sorprès la humanitat amb la parlaven alguns soldats, en concret els veterans de la nit anterior.

La Nàdia amb el pase de visita!!

Aquestes són les banderes dels països que estaven a la base de Mostar. L’alemanya i l’espanyola que estan baixes, havien tingut víctimes el dia anterior, uns soldats alemanys havien mort a Afganistan en una emboscada i dos soldats espanyols en un accident de cotxe a Kosovo.

Ja sortint de la base, en Dragan ens dona consells de com i per on entrar a Kosovo, i de com evitar pagar els 50 € de assegurança per automòbil, doncs allà cap companyia cobreix cap sinistre.

SARAJEVO. ENTRE MUNTANYES I FERIDES

Després de superar l’embús que hi havia a l’entrada sud de Sarajevo, ens internem a l’artèria principal de la ciutat, que anys enrere rebia el nom de “avinguda del franctiradors”, un ample carrer de dos sentits amb tramvia inclòs, i envoltat de blocs de vivendes d’estil socialista. Dos anys enrere quan vam travessar la mateixa avinguda venint de l’aeroport, vam tenir la sensació que la ciutat estava molt més ferida, sembla que en aquests dos anys s’han restaurat uns quants edificis.
Sarajevo és per a mi, la preferida. Envoltada de muntanyes, amb pics que arriben als 2000 metres d’alçada, d’un verd intens per les constants pluges que cauen amb regularitat sobre la ciutat, (sempre que hem estat a Sarajevo, hem vist fortes trombes d’aigua), amb minarets que sobresurten dels taulats, amb un nucli històric construït al límit de la ciutat, on un pot creure’s en una ciutat turca, amb carrers empedrats i botiguetes d’artesania. Cases de te, bars modernistes, i restaurants de menjar ràpids molt exclusius de la zona, on val la pena menjar-hi per pocs diners. És probablement la capital cultural de l’ex Iugoslàvia amb diversos events com el famós festival de cinema de Sarajevo.

És fantàstic estar passejant pel centre de la ciutat, i al parar per contemplar una botiga d’artesania, trobar a un artesà el qual identifiquem que és iranià per un paquet de tabac de la marca Bahman que té sobre la taula. L’home era de Tehran i va venir a Sarajevo en plena post guerra al 96, però segons deia, pitjor vivia a l’Iran dels ayatolas, estava casat amb una macedònia i com la majoria d’iranians, desprenia una enorme amabilitat.
Conversem extensament i ens convida a prendre dues taces de cafè bosni, que al cap de les hores ens salven de la somnolència al volant.



Immensos cementiris musulmans s’extenen improvisats en turons, en els que a la majoria de les seves làpides, es pot llegir que molta de la gent que hi ha enterrada no, va poder superar els 25 anys, l’escena fa mal de veure i per sempre quedarà marcada en les nostres memòries.


A pocs quilòmetres de la ciutat hi ha una cascada que té una caiguda de més 100 metres d’alçada. Tot i que no porta molta aigua el salt és espectacular, el bosc humit està habitat per llimacs del tamany d'un telèfon, cries de cèrvols i ósses que per sort no arribem a veure.
Entre muntanyes verdes amb camins i cases abandonades, avancem lentament per camins de cabres i després d’unes dues hores, deixem el cotxe i caminem sota arbres centenaris en una natura desbordant.

DE SARAJEVO A NOVI PAZAR, UNA PINZELLADA SÈRBIA

Prenem rumb cap a Novi Pazar des de Sarajevo. La carretera es comença a enfilar per turons suaus i verds. Aviat entrem a la República Sparska i totes les indicacions les trobem en escriptura ciríl·lica.


Després de viatjar una bona estona paral·lelament al riu Drina, amb un cabal impressionant i envoltat de parets rocoses i arbres un pèl foscos, arribem a Visegrad, ciutat pràcticament fronterera en la que hi ha un espectacular pont construït sobre el riu.
Una estreta carretera, envoltada d’un paisatge tremendament rural i bucòlic, on les dones porten sacs de palla a l’esquena i mocadors de colors vius al cap, mentre homes amb americana fumen i ens miren somrients al passar. Dolça primavera, a un ritme no massa accelerat per poder contemplar l’espectacle, rodem tranquils fins arribar a la petita frontera sèrbia.

No podem dir massa cosa sobre Sèrbia, ja que tan sols en vam creuar un petita part del sud, fent nit a Novi Pazar, però quan en tinguem l’ocasió la visitarem. Feia molt bona pinta.

El tràmit se’ns allarga més del previst, ja que quan vam entrar a Croàcia, no ens va segellar el passaport, i el policia serbi, no entén com vam poder entrar a Bòsnia amb un cotxe croat sense segell d’entrada a Croàcia. Després d’uns minuts posant cara de tontos, ens l’estampen al passaport. Només entrar en terra sèrbia ens cau un xàfec que ens fa reduir la velocitat, cosa que es suma al deplorable estat de la carretera.

Creuem un resort ple de construccions recobertes de fusta en la que hi ha una estació de esquí, i un cop superat el coll de muntanya, un paisatge de llegenda entre boira o núvols baixos que reposen a les faldes de les muntanyes, ens obsequia amb el millor somriure de la natura balcànica. El sol que comença a pondre’s, ens dona la benvinguda. Les vistes són més que fabuloses, el verd intens només l’interrompen algunes cases que apareixen orgulloses de ser allí. Ens prometem que tornarem per veure amb la tranquil·litat que es mereixen aquestes valls fèrtils.

Cada quilòmetre que avançàvem, era més fosc i la carretera estava en pitjor estat, feia molt que no veiem cap indicació. Quan trobàvem qualsevol signe de vida preguntàvem si anàvem bé. Cada vegada, teníem la sensació de que la gent era cada cop més amable. Al cap de poc, quan ja s’havia fet de nit del tot, la carretera en obres es va convertir en un interminable camí de terra.
Creuem la ciutat de Sjenica, on veiem homes amb llargues barbes i gorros típicament musulmans. Sentim com si estiguéssim quasi en un país àrab, on els pobles que s’extenen al llarg de la carretera amb una mena d’activitat frenètica i relaxada, als voltants de parades de menjar i beure. Lentament per el camí que més endavant torna estar asfaltat, arribem a Novi Pazar, l’última ciutat gran abans de Kosovo.

Casualment trobem un hotel força estrany, amb una habitació sense cap finestra i amb les parets folrades amb la mateixa moqueta del terra.

Demanem si podem menjar alguna cosa i ens porten aquesta pantagruèlica safata. En aquest ambient curiós i fosc al costat de la barra del que semblava un pub, amb posters i fotos d’escaladors i de immenses muntanyes, al costat d’homes amb aspecte dur, vam recuperar tota l’energia i una mica més de la que necessitàvem.

KOSOVO, KOSOVA

Amb un xic d’incertesa i conscients de que era un moment crucial pel futur del que potser en pocs mesos seria un nou país, vam entrar a Kosova per Zubin Potok.
Ara mateix controlat per les KFOR, i administrat per la ONU en el que curiosament tots els pagaments s’efectuen amb euros. Potser és per a facilitar la vida als milers de cooperants i de forces militars, o bé per l’interès que té l’Europa “occidental” a la zona, clarament geoestratègics, o ja sigui perquè manca de moneda pròpia i es nega a acceptar la sèrbia.
Amb una extensió més o menys com la de la província de Múrcia, a Kosovo i conviuen diferents ètnies no sense problemes. Un 90% de població albanesa, un 3% de Sèrbia i un 7% restant en la s’inclouen bosniacs, turcs, roms, gitanos eslaus,…..una gran riquesa que no hauria de ser un problema, però que s’arrossega des dels temps del Sultà.

A la frontera dos militars, un de nacionalitat bosniana i un altre de kenyana, ens van mirar superficialment l’equipatge del maleter. Els hi vam dir que tan sols volíem creuar Kosovo per arribar a Macedònia més ràpid, que no hi faríem nit, per tant creiem que no era necessari cobrar-nos els 50€ d’assegurança pel cotxe. Somrient el militar kenyà va assentir amb el cap i el bosnià ens digué, que si ens demanaven la carta diguéssim que la taquilla de la frontera per la que hem entrat estava tancada.

En tot el país, els noms de les ciutats estan escrits en albanès i en serbi.

En els pocs menys de 50 quilòmetres que separen la frontera amb la ciutat de Kosova Mitrovica, els controls de l’exèrcit kosovar ens va parar set vegades. Cada vegada ens examinaven els passaports i xafardejaven els segells que hi teníem. En revisaven els llums i els papers del cotxe. Un far estava fos i en una ocasió un policia que es va posar menys agradable que els anteriors, replicava sobre l’estat del far, nosaltres posaven cara d’impotència i de que vols que et digui! it’s rent car...i ell respongué: this is not my problem, this is your problem!!
Al final tot va quedar en un no res.

La ciutat de Mitrovica, és la única ciutat dividida del món.
Partida per un riu i unida per el famós pont on ni els albanesos creuen a la zona sèrbia ni a l’inrevés.
Mitrovica és un dels majors polvorins de la zona, diuen que si la pau funciona aquí funciona a tot Kosovo. En aquesta ciutat és on es troba la major concentració de serbis de tot el país, ètnia que ara pateix una forta discriminació a la zona.
En tot el país el nom de les ciutats està escrit ens albanès i en serbi.

vista aèria de Kosova Mitrovica


Superat l’intens tràfic de Pristina, direcció a Prizren, ens internem a l’immensa esplanada de Kosovo, on l’exèrcit otomà del sultà Murad va aniquilar a la coalició cristiana integrada per serbis, albanesos i romanesos. Això va ser al juny l’any 1389, i aquesta segueix sent una de les fractures més delicades de la història dels Balcans, i en conseqüència a la resta del continent europeu.

Tal batalla és descrita en la genial recreació “Tres cantos fúnebres por Kosovo” d’Ismaíl Kadaré, lectura imprescindible per qui vulgui conèixer una mica més a fons els fets que avui en dia encara s’arrosseguen lamentablement.

“... Gjorg atrapaba briznas de conversaciones en torno a él. Yo creo que ya debemos de haber salido de Albania. Llevamos muchos dias caminando. Eso mismo digo yo. Esta tierra que nos rodea no es Servia. ¿cómo dices, cómo dices? Digo que no es Servia. ¿no es Servia o no és Albania? Bueno, cómo quieres que te lo explique, hermano, unos la consideran Servia y otros Albania. Dios sabe cual es la verdad. Y aquella llanura maldita donde estuvimos a punto de dejar-nos la piel, el campo de los Mirlos, según lo llaman, ¿a quién pertenece? Amigo, precisamente allí empezó la disputa hace ya cien años, o tal vez doscientos...”

“Entretanto, cada cual en su propia lengua, también los rapsodas habían comenzado a componer sus cantos. Éstos se asemejaban a los de los más lejanos tiempos, incluso las palabras que utilizaban eran casi las mismas. Los viejos servios cantaban: ¡ Oh, ya los albaneses empuñan sus armas contra nosotros!, y de igual modo advertían los aedos albaneses: ¡Hombres alzaos, la hora es que emprenden el ataque los eslavos!
¿Estais locos o que es lo que hacéis?, protestaba la gente. El turco está a punto de echársenos encima y vosotros contiúais con la cantinela de siempre: que si el servio, que si ataca el albanés...”

“...siempre es el último en llegar el que provoca el conflicto, y en esa época en la que los servios llegaron del norte, los albaneses ya estaban allí, en Kosovo; pero ahora todo aquello parecia carente de sentido.
Como si adivinara sus pensamientos, Vladan le dirigió una mirada de desconsuelo.
-Esta desgracia, hermano, la hemos sembrado nosotros mismos. Nos hemos estado degollando durante años y años por Kosovo y ahora son otros los que se lo quedan.”

“La lanza bàrbara había señalado siempre, a modo de poste inicador, las fronteras del continente, però fue rápidamente olvidada, como la pesadilla que se desvanece con la llegada del alba. Así es como todos habían olvidado a Atila y a Gengis Khan, de igual modo que acabarían borrando quizás un día a los otomanos de su memoria.”

El mateix cant es repeteix contínuament en la història.

“Alzaos, servios, los albaneses no arrebatan Kosovo, y los adeos albaneses salmodiar: Levantaos, albaneses, Kosovo se lo queda el eslavo.
Así son las cosas en este mundo, se decia que había sentenciado uno de los príncipes, la sangre no discurre de la misma manera en la vida y en los cantos y nunca podrá saberse cuál es su verdadero cauce.”

En l’esplanada, aturats per l’accident d’un camió, contemplem com una llum de tons diversos amen aça tempesta. Milers d’ocells i corbs volen en totes direccions, també alguns corbs dibuixen arcs sobre la carretera repleta de benzineres d’infinites companyies, que sens dubte han de ser pel blanqueig de diners.
Grans toyotas 4X4 amb vidres foscos de la ONU, que estona abans ens han avançat amb certa violència, estan ara aparcats en els pàrkings d’hotels de cinc estrelles, que hi ha disseminats als marges de la carretera.

“Alá!, hace más de seiscientos años que estoy aquí, un monarca solitario (Murad I), en medio de la inmensidad cristiana. En ocasiones, en las horas más crueles, me ronda la sospecha de que mi sangre sea el origen de todos estos horrores. Ya se que es una idea insensata, no obstante, desde la no-vida donde me hallo, Señor, te lo ruego, concedeme por fin el olvido. Haz que retiren mi sangre de esta planicie helada. Y que no ser contenten con llevarse la vasija de plomo, sino que excaven toda la tierra en el lugar en el que estuvo emplazada mi tienda, allí donde la tierra se impregnó por primera vez con esa sangre. Sí, Dios mío, haz que arranquen todo el barro en derredor, porque bastan unas gotas de sangre para contener en su interior toda la memoria del mundo.”